Aquest país ha donat la mesura exacta a la primera oportunitat de projecció internacional que li han donat. Des que es va saber que la cultura –la cultura, la literatura, la nació?– catalana havia estat convidada a la fira del llibre més important d’Europa, se’ns ha desbocat un debat tan immadur com estèril, que tot ve a ser un. Una vegada més la indefinició secular que defineix Catalunya –per no parlar dels Països Catalans– ha trencat les costures. Quan els pilars de la terra no són evidents, tot és aigua. Durant mesos i mesos han anat encadenant-se en sèrie les intervencions que proclamaven l’exigència que els escriptors que s’expressen en llengua castellana anessin també a Frankfurt. “Catalunya no s’entén sense la seva aportació”, adduïen. Sovint, Catalunya no s’entén de cap de les maneres. Antics ressentiments han aflorat per reivindicar, en definitiva, el caràcter “bilingüe” que sembla que ha de definir el país com una gran virtut autòctona.

La polèmica és vella. Però, per molt que els defensors interessats de la vitalitat del castellà a Catalunya hi insisteixin, la lògica és una altra. Aquí i arreu del món. Una literatura es defineix per la llengua en què s’expressa. Com hi ha una literatura anglesa feta amb aportacions estrictament angleses, però també nord-americanes, australianes, índies o provinents de tota l’enorme àrea d’influència colonial o comercial d’aquesta llengua, hi ha una literatura catalana que només es delimita amb els escrits que han anat acumulant-se al llarg dels segles en aquest idioma.

Formen part les novel·les d’Eduardo Mendoza de la literatura catalana? No. Clar i ràpid. I de la cultura catalana? Sí, no cal dir-ho. S’han escrit des d’aquest país i l’han retratat amb una eficàcia indiscutible. És Eduardo Mendoza català? La pregunta és idiota. Qui és català? Segons la llei, els ciutadans espanyols situats administrativament a Catalunya. Segons la lògica més elemental, ho és qui vol ser-ho. Ni que visqui a Argentina. Hagi nascut on hagi nascut. Que li pregunten a Eduardo Mendoza si se sent català. Com que ben segur que se’n sent, ho és i aquí s’acaba la broma. Ha d’anar Eduardo Mendoza a Frankfurt? I tant! Hi deu anar sovint. S’ho mereix i li convé. Hi ha d’anar representant la cultura catalana? Pot fer-ho. Qui li ho pot negar? Hi ha d’anar definint la literatura catalana? Podria fer-ho perquè ha escrit un parell d’obres teatrals en aquest idioma, tot i que no és evidentment aquesta faceta la que millor defineix la seva aportació a la història de les lletres mundials.
Les coses són així de senzilles. El debat que pretén anar més enllà és descaradament interessat. Els qui reivindiquen que els escriptors catalans que s’expressen en castellà vagin a Frankfurt, per què no demanen amb la mateixa energia que hi vagin els que vivint en aquest país escriuen en amazic, en urdu, en anglès, en xinès o en francès? És clar que n’hi ha. No ho sabien? S’han dedicat cap vegada els defensors de la multiculturalitat a preocupar-se’n? O aquesta defensa abrandada de la diversitat només amaga un interès exclusiu per la llengua que creuen tan perseguida i humiliada?

Per cert, han protestat aquests catalans tan zelosos de l’essència bilingüe del seu país quan els escriptors catalans en llengua catalana han estat sistemàticament exclosos de certàmens i certamenets internacionals en representació de la literatura espanyola (que, seguint la seva lògica, com a espanyola, s’expressa en molts idiomes)?

Si algú ha seguit aquest debat des de fora del país, no en deu haver entès res. Més aviat, la imatge general que n’ha quedat és d’un cert ridícul. D’un descontrol absolut en les claus bàsiques que ens defineixen com a col·lectiu. El drama és que les víctimes de tot el sarau han estat precisament els autors i les obres que han convertit la literatura catalana en una de les més importants del món sense un Estat que l’avali, la defineixi i la defensi. Potser, en definitiva, això és que el que pretenien molts dels atiadors del fals debat binacional.

Al final, els responsables de l’Institut Ramon Llull i del govern han resituat la qüestió amb decisió. La literatura catalana s’expressa en català. I això no implica cap agressió. Definida una base tan elemental, recuperen el principi. Frankfurt és una gran oportunitat per a les lletres catalanes. Que hi vagin a lluir obra els escriptors susceptibles de ser traduïts, llegits i respectats arreu del món. Aquest és l’autèntic debat i l’únic dilema.