La Guàrdia Civil va ser fundada el 1844 per el Duque de Ahumada per garantir l’ordre interior després de la Primera Guerra Carlina. L’administració isabelina volia disposar d’una policia eficaç capaç d’operar fins a l’últim racó del territorio nacional. I el projecte –fracassat– d’Estat nació espanyol del XIX en va fer, d’aquesta policia militar, un signe d’identitat nacional de tanta alçada com els de la bailaora i el torero. No passa res: cada paisatge té la seva policia i els seus símbols, la seva gendarmeria, els seus carabinieri i els seus mossos. Però hi ha policies i policies, i, agradi o no, la Guàrdia Civil ha estat considerada, i patida, durant anys i panys, no com una policia al servei del ciutadà sinó com la cara més quotidiana de la pitjor Espanya. Aquella Espanya ferotgement repressora, ultracentralista, culturicida i casposa.

A la Guàrdia Civil l’han patit per igual jornalers andalusos, miners asturians esclavitzats, intel·lectuals demòcrates madrilenys o catalans normals i corrents que gosaven parlar en català quan aquí, perquè un senyor va fer un cop d’Estat i va guanyar una guerra i va imposar una dictadura implacable durant quatre dècades amb la Guàrdia Civil com a braç armat permanent, només es podia parlar en cristiano. Voldria pensar que tot això és història; que la majoria de professionals d’aquest cos es limiten a complir la seva feina d’acord amb les lleis de la democràcia, i que de cap manera són responsables del passat. Però si la investigació feliçment oberta confirma que un capità de la Benemérita a Palma va vexar la ciutadana Saïda Saddouki, traductora d’àrab, berber i català per parlar en aquesta última llengua, hauré de creure que l’única Constitució que apliquen alguns senyors de la Guàrdia Civil és la del Todo por la patria. La pàtria una, grande y libre amenaçada ara per les mores catalanistes. La pàtria negra com un tricorni.