Es diu El llamàntol tèrbol i escriure’l m’ha deixat tan buida que no puc fer altra cosa que utilitzar aquesta tribuna privilegiada per demanar-los que se’l comprin. El publica la nova editorial Ediciones de la Rúcula i inclou un cedé amb els sons de Barcelona (aquesta ciutat que tant estimo) que m’han inspirat. Com ja deuen saber els més erudits, és la continuació del meu poemari El camàlic incipient, que va guanyar l’immerescut premi del Gremi de Bàrmans i Expenedors de Lleixiu de Catalunya.

No en faria propaganda a través d’aquestes pàgines si no fos perquè m’hi obliga el meu amic Abelardo Rubicundo, crític literari de La Gaseta del Mecànic. Ell diu, amb una generositat que li agraeixo, que El llamàntol... és un dels llibres imprescindibles d’aquest Sant Jordi. Més que el d’en Martí Gironell i que el de dibuixos de l’Asha Miró.

Molts són els lectors que m’han escrit per preguntar-me si El llamàntol... és una novel·la autobiogràfica. No. Qualsevol coincidència amb la realitat és pura semblança. Jo no vaig tenir res a veure amb la mort de Kennedy, com la meva protagonista. Es diu com jo. Sí. Però no sóc jo.

Durant aquests cinc anys en els quals he viscut a dins de la novel·la, no he anat de copes, no he mantingut relacions sexuals, no he pres cap substància que no fos de farmàcia i no he pogut anar als debats de l’Àgora... Ara espero que recuperaré el temps perdut. Mentrestant, per cert, aprofito per recomanar-los també el llibre Receptes fàcils per a transsexuals, del meu amic el periodista Ignasi Déntol i Llebeig.

Firmaré als llocs habituals i, a més a més, a la llibreria feminista El Forat Lila. Després, aniré a la festa que fan al Dry Martini. Espero que, aleshores, gràcies a vostès, el meu llibre serà un dels més venuts i, durant tota la nit, ho diran al canal 3/24.