N’hem tingut indicis més que clars al davant dels nassos, però, encabotats com sempre en les nostres obsessions identitàries i en aquest odi contra la humanitat sencera que ens caracteritza, no havíem sabut apreciar-los. Com podíem no adonar-nos-en? A Islàndia, esclata un volcà anomenat ni més ni menys que Eyjafjallajökull i Europa sencera es tapa amb un núvol de cendres que ocasiona tota mena de problemes de mobilitat i pèrdues econòmiques dignes de Florentino Pérez. Pocs dies més tard, s’esfondra una plataforma petroliera al golf de Mèxic i una fuita de petroli equivalent al contingut de cinc mil barrils diaris s’estén incontrolable per les aigües de l’Atlàntic i amenaça de carregar-se el litoral de Florida, Alabama, Mississipí i Louisiana, amb la consegüent eliminació en massa de fauna i flora marines. Casualitat?

Naturalment que no: són els primers avisos, encara suaus, de l’apocalipsi que ens espera en cas que s’aprovi la llei del cinema tal com està redactada actualment. No us estranyeu, doncs, si qualsevol dia d’aquests plouen calàpets o una plaga de llagosta arrasa les terrasses dels restaurants de la Barceloneta: seran nous senyals –celestials o infernals, això fa de més mal escatir– del daltabaix cap al qual ens encaminem a causa d’aquesta pretensió insensata de voler veure cinema en el nostre idioma. Capritxades típiques de gent rústega, provinciana i curtota, caparrudeses que ja es veu que només ens poden dur a la perdició.

Per això, calia una veu coratjosa que gosés desafiar el totalitarisme catalanista dominant i que donés un avís clar a la població del perill en què ens trobem, una mica com l’heroica Cassandra quan va veure aquell cavallot de fusta a les portes de Troia. I vet aquí que aquesta veu valenta, clara i distinta, aquesta veu sense por d’elevar-se entre la remor de la gentalla per dir que l’emperador va nu (em sembla que aquesta metàfora no l’havia feta servir mai ningú), aquesta veu necessària, lloats sien els déus, ha aparegut finalment i ha resultat ser la del Gremi d’Exhibidors Cinematogràfics de Catalunya.

A més de valents, aquests benefactors de la comunitat han demostrar ser prudents: per no estendre el pànic s’han limitat a emetre un bell i malenconiós anunci a les sales de cinema del país, amb tot d’imatges de butaques buides i pantalles en blanc encertadament combinades amb música de melodrama. Han excusat, doncs, al·ludir a d’altres calamitats que suposem que es reserven per si calgués fer més anuncis. Per exemple, les conseqüències que podria tenir per a la salut pública que en un futur més o menys proper el cinquanta per cent de les còpies dels films no europeus fossin exhibides en català, tal com estableix la pèrfida llei. En efecte, solvents estudis d’universitats americanes demostren que això podria dessecar la medul·la espinal dels espectadors i deixar-los esguerrats, cecs i mig tontos, com en altres èpoques solia succeir amb els adolescents que es lliuraven als pecats solitaris. Esperem que no calgui, doncs, que els benemèrits senyors exhibidors hagin de rodar cap anunci sobre aquesta eventualitat, amenitzat amb la música de Psicosi de Hitchcock (de Psicosis, volia dir; perdó).

Creuem, doncs, els dits perquè s’imposi el seny i la infausta llei sigui aturada. Mentrestant, si algun desconegut intenta passar-li una pel·lícula doblada o subtitulada al català, no dubti ni un segon a trucar a la policia.