El PSC es fa el milhomes davant del PSOE en el nou episodi de tensió generat per la resolució del Parlament que insta el TC a declarar-se incompetent per sentenciar l’Estatut. L’expressió no és meva, és del republicà Joan Ridao. Es fa el milhomes qui, enmig d’un conflicte, no pot fer altra cosa, ni que sigui enviar a pastar fang el seu oponent, perquè se sap més dèbil o hi està lligat de peus i mans. És curiós que aquesta expressió la faci servir el secretari general d’ERC perquè implica el reconeixement d’un profund fracàs: en set anys de tripartits, ERC només ha aconseguit que el PSC es faci el milhomes davant del PSOE.

Esclar que també CiU qüestiona el grau de sobirania real del PSC respecte al PSOE. És més: un PSC “no sucursalista” és inconcebible per a CiU, fins i tot, quan Montilla li va fer botifarra a ZP amb el segon tripartit. Però la diferència amb ERC és que CiU mai ha pretès portar el PSC ni a l’estació federal ni a cap altra, entre d’altres coses, perquè un PSC autènticament federal i no diguem sobiranista, podria guanyar-li les eleccions al Parlament, cosa que mai ha aconseguit des del 1980. A CiU no li interessa doncs un PSC plenament emancipat del PSOE, i probablement a ERC, tampoc. I, per descomptat, tampoc li interessa a una amplíssima majoria del PSC, inclosos els seus dirigents d’ara i en gran part d’abans, perquè saben que, en el fons, l’amic Zapatero té tota la raó quan afirma: “El PSC somos nosotros”.

Per això el president Montilla ha hagut d’aclarir que ZP serà ben rebut en la campanya després que Collboni insinués el contrari. O sigui, deixem-ho com està. I així ens va, nacionalment parlant. Però, atenció, perquè una part de la societat catalana no vol deixar les coses com estan. Les consultes sobiranistes són la materialització d’un nou paradigma per sobre de sigles, ideologies o adscripcions nacionals. I compte perquè la independència virtual no és un programa màxim, és un programa mínim. És el nou programa de país i així ho han entès ja mig milió d’homes i dones.