El PSC calcula amb astúcia mil·limetrada les discrepàncies públiques amb el PSOE. Inofensius en la protesta, els socialistes catalans portaran l’ofensiva contra el Tribunal Constitucional només al Senat. El Senat no és res. Per això allà tenen grup propi, que es fa i es desfà segons els convé, perquè fins i tot en un lloc tan estèril cal mirar de no fer enfadar excessivament els seus germans grans. Aquesta estratègia del gosset petit que borda davant els veïns quan ha passat el gros i ja no el sent no sempre és ben compresa entre les pròpies files.

Alguns dirigents com Antoni Castells encara es creuen les pròpies sigles, aquelles que es van difuminar entre unes altres de més potents: les de la LOAPA. Castells treu pit catalanista quan creu veure un forat espanyolista, que sempre acaba sent trauet. Ara, per exemple, es pensava que podia lluir llom autòcton i ha tornat a quedar escaldat. Miquel Iceta, el temible burleta, ha estat una vegada més l’encarregat de pelar el conill rampant. Castells, que és gat vell, rebota, recula i s’amaga.

La història es repeteix. Però en tot aquest episodi hi ha hagut una sorpresa. Mai un nouvingut –i encara menys, un responsable de campanya electoral– s’havia atrevit a desafiar el PSOE reivindicant la força del PSC. Pobre gatet. Però d’on han sortit Jaume Collboni? La va estacar fins al mànec i se l’ha hagut d’embeinar fins al colze.