Si tinguéssim un estat propi, quines relacions establiríem amb els Estats Units d’Amèrica? No gaire honestes, ja ho sé; però això passa entre tots els països. La pregunta és si més enllà de les finors de la diplomàcia, tindríem unes relacions més estretes amb la primera potència del planeta. Escric aquest article des de Filadèlfia, bressol i primera capital dels EUA, i comprendreu que no puc parar de pensar-hi nit i dia.

Si en el futur arribem a la plena sobirania, no serà pas d’esquena al país més ric i influent del món. De fet, si fem cas de la història recent, segurament hauríem de comptar amb el seu vistiplau i, amb tota probabilitat, amb el seu suport més o menys actiu. Pregunteu-ho a qualsevol dels nous Estats que, en els darrers vint anys, han sorgit a l’est d’Europa.

Els Estats joves tenen una inclinació natural pels atractius ianquis: els ideals de llibertat, la declaració redactada per Jefferson i la mateixa Constitució americana són precedents d’allò que, d’alguna manera, totes les democràcies noves de trinca anhelen. A més, el gendarme nord-americà sempre va bé per frenar alguna nació passada de voracitat, com Rússia o Sèrbia o Espanya, i també per aturar els abusos de l’artrítica burocràcia de la vella Europa. Tenir el cosí de Zumosol a cop de telèfon sempre ajuda a dormir millor.

D’altra banda, Washington s’excita fàcilment amb els països petits i tendres. Són bons de festejar, i van molt bé per trencar els eixos romàntics d’altres, siguin francoalemanys o hispanoamericans. És lògic que un mosaic de nacions menudes espanti menys que un elefant com la Xina o una Europa cimentada per Berlín.

A sobre, si despatxéssim la retòrica nacional-progressista de Madrid, amb un poc de sort també ens trauríem del damunt aquella ximpleria congènita que ens agafa sovint, quan ens posem a elogiar les indignitats dels germans Castro o d’Hugo Chávez, a penjar-nos el Che allà on menys ens convé i fer veure que abraçant la religió antiianqui som més feliços. Bé, tal vegada de tant en tant caldria suportar algun discurs de pel·lícula sobre la llibertat, i adequar el nostre llenguatge a l’estil d’en López Tena, amb algun God bless Catalunya que ens acostés a la religiositat patriòtica de les barres i estrelles. Però al capdavall compensaria.

Sumem-hi que Zapatero no podria ser president d’una República Catalana lliure (no, oi que no?), i se’ns dibuixa un paisatge d’amor francament idíl·lic entre nosaltres i el gegant de l’altra banda de l’Atlàntic. Ara només caldria que el gegant se n’assabentés, i que nosaltres féssim la feina. I així per fi els catalans ho tindríem tot resolt al món, com ja va vaticinar el gran mestre Francesc Pujols.