Es pot intentar ridiculitzar o menystenir, però que en unes consultes organitzades des del voluntarisme i sense recursos s’obtingui al voltant d’un 25% de participació i que unes 245.000 persones hagin votat per un Estat propi és un èxit sense pal·liatius per a l’independentisme. Les dades situen Catalunya, al principi del procés, en una posició molt més avançada d’aquella en què es trobaven la majoria de comunitats polítiques en els primers compassos de l’experiència que els duria a convertir-se en Estats.

Si es compara amb el marge d’entre el 12% i el 20% de suport a la independència que a l’inici del projecte es detectava a Lituània, Letònia, Estònia, Eslovènia, Montenegro (per citar exemples de països que es van independitzar través de referèndum) o del Quebec (per citar-ne un que va estar a prop d’aconseguir-ho l’any 1995), cal convenir que, almenys al Principat, la situació és molt esperançadora. Això sense comptar que ja existeixen enquestes, com la de la UOC, que recalquen la presència d’una majoria superior al 50% a favor de la independència en el cas que se celebrés la consulta sobre el tema i que no val invocar dades com les que aporta el Centre d’Estudis d’Opinió perquè en un referèndum d’aquestes característiques no es pregunta si es vol que Catalunya sigui una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un Estat membre d’una federació o un Estat independent, sinó que es pregunta Estat independent sí o no. Es pot mirar cap a l’altra banda, com ara proven de fer l’Estat espanyol i l’unionisme nostrat, però potser haurien d’escoltar les tesis d’alguns politòlegs com Wayne Norman, que sostenen la necessitat de tractar obertament la qüestió de la secessió en cultures polítiques en què aquesta idea ja és recolzada per més del 20% de ciutadans amb dret de vot.

A partir dels casos esmentats no és difícil fer la projecció del que significaria un referèndum oficial, amb el suport de les institucions catalanes, amb una campanya subvencionada i amb l’atenció dels mitjans de comunicació. Quina participació hi hauria si el referèndum d’independència pogués comptar, per exemple, amb els 8 milions d’euros per partit amb representació parlamentària que el govern espanyol va concedir per a la campanya del referèndum sobre el tractat constitucional europeu l’any 2005? A quina mobilització ciutadana assistiríem si la independència centrés el debat públic de tots els mitjans de comunicació d’aquí i de fora? Les consultes populars fins ara convocades, sostingudes només amb la il·lusió i l’energia del moviment cívic, ens revelen que una eventual implicació oficial faria ascendir els percentatges tant de participació com de suport a l’independentisme a les cotes requerides pels estàndards internacionals. Deu ser per això que l’Estat espanyol defensa acèrrimament la seva competència d’autorització de consultes populars per via de referèndum i que, tret d’excepcions, la classe política i el sistema mediàtic catalans actuen amb tanta contenció davant un escenari imprevisible que els pot desbordar.

Perquè, tal com estan les coses en el moviment independentista, aquest és el principal buit que cal cobrir: acabar de traçar el pont entre l’organització política i la reivindicació social que ha esclatat aquests mesos i que s’expressa periòdicament en els municipis del país; encaixar la coordinació entre el nivell institucional i el nivell popular. Aquest podria ser l’escenari de la propera legislatura i, al meu parer, l’únic assumible amb l’Estatut al patíbul de la jurisdicció constitucional i amb una crisi econòmica agreujada per la pertinença a un Estat espanyol a punt de naufragar.

De moment, la setmana passada les institucions van fer un pas endavant amb l’aprovació al Parlament de la llei de consultes populars per via de referèndum que pot esdevenir una eina per propulsar el gest sobiranista. És cert que el text, per garantir-ne la constitucionalitat, respecta la competència de l’Estat per autoritzar la convocatòria d’aquesta mena de consultes. Però una acceleració de la demanda independentista podria superar aquest escull, bé perquè el catalanisme polític exerceixi el seu pes a Madrid i aconsegueixi crear les condicions polítiques per forçar l’autorització de l’Estat (continua sent més fàcil aconseguir l’autorització de l’Estat que reformar la Constitució espanyola) o bé perquè amb tota la carn a la graella, amb la implicació d’actors supraestatals, i posats a trobar un moment idoni per saltar la paret constitucional, l’absència d’autorització per exercir un acte democràtic esdevingués irrellevant. Tampoc no seria obstacle per al referèndum independentista que la llei circumscrigui la consulta a les competències de la Generalitat de Catalunya perquè sempre es pot invocar l’àmbit actual d’autogovern per consultar sobre la transferència de noves competències, fins i tot sobre la transferència dels atributs de sobirania que comporta una pregunta sobre la independència (una mica en la línia del que se suggereix a les propostes escoceses d’accés a la plena sobirania en la seva relació amb el sistema constitucional britànic).

Comencem a veure, doncs, indicis de relació entre els neguits ciutadans i l’acció institucional respecte d’un afer, no ho oblidem, que s’ha intensificat arran del referèndum d’Arenys de Munt, protagonitzat pels seus vilatans i per alguns actors que no pertanyien a partits polítics amb representació parlamentària. Aquests mesos s’han anat reforçant iniciatives amb la implicació d’ERC, de CiU i en alguns casos d’ICV a través de xarxes com la de Decidim.cat o a través de resolucions de suport a les consultes aprovades per majoria al Parlament. Però encara cal acabar de recórrer el camí perquè aquestes forces expressin el seu compromís ferm amb un procés de secessió. Si el suport decidit d’ERC a la llei de consultes populars per via de referèndum i l’activa implicació de la seva militància en el territori en les consultes dels ajuntaments han recol·locat aquest partit com el principal referent parlamentari de l’independentisme, l’actitud vacil·lant de CiU en aquests temes confirma que la seva aposta sobiranista encara no és prou madura. Potser és que la direcció de la federació és conscient que el llindar està a punt de ser travessat i que després ja no hi podrà haver ni pactes d’Estat espanyol, ni tracamanyes amb el Partit Popular, ni sociovergències per apuntalar un autonomisme agònic. Després ja no hi ha marxa enrere.