Per entendre el moment actual d’ETA i la mateixa situació política del País Basc cal retrocedir fins al primer mandat presidencial de José María Aznar. La Declaració de Lizarra va alarmar els partits polítics i les institucions de l’Estat. Si ETA hagués mantingut la treva que prèviament havia declarat, les conseqüències de l’acord entre els partits sobiranistes bascos –que són majoritaris–, els sindicats i les organitzacions basquistes haurien fet tremolar els fonaments de l’Estat. Un acord entre el PNB, Eusko Alkartasuna, Ezker Batua i Batasuna hauria portat el País Basc per un pendent sobiranista que a Espanya no hauria aguantat ningú. Encara que ETA s’hagués dissolt. Afirmen a Espanya que sense terrorisme “es pot parlar de tot”. Una cosa és parlar “de tot” –que caldria comprovar-ho– i una altra de ben diferent, acceptar les decisions majoritàries de la societat basca. El terrorisme etarra és utilitzat massa vegades com a coartada per ajornar sine die debats insuportables.

José María Aznar, espantat per les conseqüències del pacte de Lizarra, va aprofitar el trencament unilateral de l’alto el foc etarra per definir una estratègia frontista que pretenia neutralitzar tot el nacionalisme basc. En aquells anys el PNB va haver de patir una estigmatització brutal. Sovint s’equiparaven els “objectius” del basquisme democràtic amb el terrorisme etarra. Però, sigui com sigui, aquella estratègia política i nacional es va combinar amb una acció antiterrorista més eficaç. Una acció que es va definir a l’entorn de tres eixos: l’eficàcia policial, l’enduriment del Codi Penal i la pressió contra l’entorn proetarra. Així, Aznar va reforçar els acords amb França per no permetre que Euskadi Nord es mantingués com un santuari terrorista, va augmentar la col·laboració policial entre els dos Estats, va propiciar una reforma legal per extremar les penes contra els delictes de terrorisme i va acorralar amb tota la força de l’Estat la complicitat social d’ETA.

En tota aquesta ofensiva va comptar amb el suport absolut del PSOE en l’oposició, que liderava José Luis Rodríguez Zapatero. Conseqüència d’aquella estratègia van ser lleis tan qüestionables democràticament com la de partits, per molt que el Tribunal d’Estrasburg l’hagi legitimat fa poc. Mantenir fora del sistema democràtic el 10 per cent d’una societat impedint-li exercir els seus drets no és cap ganga. Una opció semblant pot tenir unes conseqüències positives en la lluita contra el terrorisme, però alhora comporta una anomalia que pot deslegitimar el sistema. Ni que sigui amb la benedicció de la Unió Europea. En tot cas, qui negui que tota aquesta estratègia política –al marge del frontisme que ha portat el PSE-PSOE al govern basc– ha debilitat ETA menteix.

En efecte, ETA ha quedat tocada. Els resultats de la col·laboració policial entre Espanya i França són ben evidents. Com també ho són les divisions dins l’organització terrorista a conseqüència de la inflexibilitat en el compliment de les penes i també la debilitat provocada per la pressió exercida a tots els nivells sobre les seves bases. Hi ha encara més elements que expliquen la debilitat de l’organització terrorista. Com ara la pressió que exerceixen sobre la cúpula de l’organització els seus presos, que es miren la realitat de manera diferent quan han d’afrontar llargues condemnes, o la mateixa lògica del context internacional. La lluita contra el terrorisme, després de l’11-S, ha passat a ser una de les màximes prioritats de tots els governs del món. Poques complicitats pot aconseguir ara una “lluita d’alliberament nacional”, per molt “legítima” que es proclami.

Tot plegat porta a la conclusió, doncs, que el final del terrorisme etarra pot ser una qüestió de temps. Perquè hi ha una sèrie d’elements coincidents i determinants que el debiliten. En aquest sentit, la lògica política més estricta indica que la pressió en tots els fronts s’ha de mantenir. Tot i que valdria la pena no confondre la lògica política o democràtica amb la lògica espanyola o espanyolista.

Però aquesta lògica no ho arreglarà tot. Té els seus efectes i té també els seus límits. Perquè el problema de la violència etarra també és el símptoma d’un conflicte nacional. Un conflicte que encara s’ha agreujat més amb les conseqüències d’aquesta lògica. Per tant, cal assumir també que, per desgràcia, tot no s’arreglarà tan ràpid com alguns proclamen. I que ETA continuarà matant.