Aquesta ha estat –i és– una de les màximes i de les prioritats del president Montilla. Va ser la direcció del PSC la que va contribuir a desestabilitzar la legislatura i la presidència de Pasqual Maragall. I per tant, la que és més capaç d’apamar-ne les conseqüències. José Montilla volia control, estabilitat i coherència. Per això des del principi ha intentat –no sempre amb èxit– tallar d’arrel qualsevol discrepància o enfrontament intern entre els tres partits que integren el seu govern. I per això també vol exhaurir, al preu que sigui, la legislatura.

Però el pecat porta la penitència. Si el president pretén donar sensació de domini amb aquesta estratègia, el resultat és el contrari. Cada crisi que ha d’afrontar se salda amb el desgast i el descrèdit. Potser Montilla és capaç de controlar els revolts del segon Dragon Khan, però les caigudes continuen sent lliures. El vaixell té un patró que porta el timó, però fa aigües cada vegada que pateix una tempesta, per imperfecta que sigui.

El tripartit, senzillament, no ho fa bé. No és solvent, no és eficaç; no és fiable, en definitiva. Acabar la legislatura no l’ajudarà. Més aviat al contrari, evidenciarà, sempre que l’oportunitat ho requereixi, que el de Montilla no és un bon govern. Que control no vol dir excel·lència. La màxima expressió d’ordre seria ara convocar eleccions. Però qualsevol s’atreveix a fer-ho...