(Avís important: hauria preferit com a títol: Què prefereix, escoltar el so d’una ungla gratant una pissarra mentre li van fotent puntades de peu al paladar –a vostè, no a la pissarra ni a la seva ungla–, o el d’una forquilla d’acer gratant un plat de ceràmica i que les puntades de peu les hi fotin al pílor? Era un títol molt més gràfic, però és que sencer no m’hi cabia. Aclarit aquest punt, començo ja la cosa.)

Doncs ja veu el panorama. En una banda del ring un encantador de serps que ha convertit la promesa incomplida en un producte fast food carregat d’un colesterol demagògic que obtura les artèries per on corre la intel·ligència. Aquell que pot dir blanc i negre a la vegada, creant el famós efecte Bnleagnrce (resultat d’anar combinant una lletra de blanc i una de negre). Que té la virtut de negar haver dit el que tu has escoltat que ha dit amb els teus propis pavellons auditius. El que ha convertit la frivolitat en bandera i himne. El creador del nou populisme pseudosocial tenyit de progressisme de cap de setmana en una masia de l’Empordà.

I a l’altra banda, l’home cargol. Aquell que quan plouen problemes es tanca a la seva closca i espera que escampi. L’home que davant de deliris com els de Mayor Oreja (sisplau, que algú li demani hora al metge abans de que sigui massa tard) o del tsunami caspós de l’Espe no s’atreveix, no ja a fotre un cop de puny sobre la taula, sinó ni tan sols a aixecar el to de veu. L’home que té recorregut l’Estatut al Constitucional però que fa veure que no. L’autòmat que no es mou ni llançant-li monedes i que afronta la corrupció a les principals autonomies on governa el seu partit (Madrid, València, Mallorca i Galícia) dient: “Sembla que truquen. Algú pot anar a obrir?”.
Què, la situació engresca, oi? Tant que n’hi ha per gratar-se el pílor amb l’ungla d’una pissarra de ceràmica en forma de forquilla.