Sopar privat de la gent de la cultura amb el Nobel que ens ha vingut a parlar de museus. En el reservat del restaurant hi ha el pintor Frederic Amat, la dramaturga Carlota Subirós, el director del Museu d’Història de la Ciutat, Joan Roca, el professor de literatura Antonio Monegal, una novel·lista camuflada, un periodista amb molt de món i els amfitrions del CCCB i de Mondadori. Tots miren de donar conversa al Nobel, que, a mesura que avança la nit, es va transformant en una persona sorruda. Per les escletxes de la màscara pública hi apareixen els seus personatges: les obsessions de Kemal, els capricis de Sibel, la rebequeria de Füsun...

Els comensals asseguts més a prop del Nobel anem veient que li hem de donar l’oportunitat de marxar, abans no se’ns desmunti. Li fem entendre que tothom ho acceptarà i ell s’hi agafa al vol. S’alça de la cadira, alt com un sant pau, i diu: “I’m sorry”. No ho fa d’una manera airosa a l’estil diva d’òpera, sinó que fins i tot insinua una reverència i és que l’home no pot més. Marxa cap al Majestic i se suposa que allí, per fi, es calça les sabatilles, truca a Kiran Desai i li explica que no ha notat l’escalfor de les 700 persones que han assistit a la seva conferència del CCCB. Potser, en l’insomni de qui ha transgredit les normes, cova una novel·la. L’endemà encara es disculpa: “És que jo volia una sopa i l’únic que em donàveu era ceba amb vi”. Ser un escriptor global és dur: eren porros a la vinagreta.