Al-Jazira

La setmana passada vaig anar a fer una xerrada a una població de la costa catalana i vaig aparcar el cotxe davant d’un bar que es diu Al-Jazira. En una zona d’alta immigració magribina. A la tornada de la xerrada, al vespre, abans d’arribar al cotxe, vaig passar per davant de les finestres del bar i hi vaig veure un grup considerable d’homes mirant atentament el televisor. Feien un partit de futbol. Em vaig aturar un moment a la finestra i vaig veure que era el del Barça al camp de l’Almeria, que l’estaven retransmetent en àrab i que –disgust– el rètol posava que el Barça anava perdent per un a zero.

Barça. Ja se sap que Al-Jazira té com un dels seus principals atractius els drets de la Lliga espanyola de futbol i he seguit partits del Barça per aquesta cadena estant en algun país àrab. Aquell partit no el feia en obert cap televisió de l’Estat: TV3 tenia aquell dia el Madrid-Sevilla. Per tant, era significatiu veure totes aquelles persones seguint amb atenció el partit del Barça per la tele, amb una escenografia no gaire diferent a les dels bars de cada poble quan el fan per TV3. Em va sorprendre, en la mesura que no el feien per altres teles en obert, que no hi hagués gens de població autòctona, que aprofités per veure el partit per Al-Jazira.

Empat. Quan ja havia deixat el bar endarrere i estava a punt d’agafar el cotxe, vaig sentir un esclat d’aplaudiments considerable que venia de tots aquells homes que s’estaven mirant el partit. Vaig posar ràpidament la ràdio per veure què havia passat i, efectivament, el Barça acabava d’empatar. I en el bar Al-Jazira, tot d’espectadors magribins que viuen en un poble de la costa catalana ho van celebrar d’una manera prou visible. Perquè després diguin que això del Barça no és molt important. (Però també és molt important, de Catalunya estant, què diuen, què ensenyen i què fan per Al-Jazira.)