Per si ens calgués cap excusa per parlar de dos dels més grans poetes catalans de la nostra època (i de les altres), hi ha bones notícies que ens donen peu a fer-ho. En el cas de Joan Maragall, com segurament ja deu saber el lector amable, es tracta d’aquest Any Maragall que ja fa uns dies que van inaugurar, amb tota la pompa i circumstància que feia al cas, el president José Montilla i els dos néts més famosos del poeta: el també president Pasqual Maragall i el seu germà Ernest, actual conseller d’Educació. Un any sencer d’actes i iniciatives de tota casta que commemoraran dues efemèrides: els cent cinquanta anys del naixement de Joan Maragall, que es compleixen enguany, i el centenari de la seva mort, que s’escau l’any que ve. Pel que fa a Joan Vinyoli, tenim ocasió de celebrar per fi la publicació del volum Y que el silencio queme por los muertos, una àmplia antologia dels seus poemes traduïts al castellà per dos poetes també excel·lents, tots dos valencians: Enric Sòria i Carlos Marzal. I escric “per fi” perquè Sòria i Marzal han hagut de menester una quinzena llarga d’anys per enllestir la feina: tanmateix l’espera, com se sol dir, ha valgut la pena, perquè el resultat (que al meu parer fins i tot supera cordialment les versions de Vinyoli que en el seu moment va confegir José Agustín Goytisolo) només pot ser saludat amb les salves de les millors ocasions. Com que l’edició de Pre-Textos no ho indica, el lector es podrà entretenir a provar d’endevinar quins poemes ha traduït Marzal i quins Sòria, però en qualsevol cas tindrà el goig d’assistir a cada pàgina a una feliç i majúscula reunió de talents.

A més de la seva grandesa, hi ha més coses que uneixen Maragall i Vinyoli. Una d’elles és la mena de prevencions i de manies que l’un i l’altre han suscitat. Així, per bé que Carles Riba en va parlar tothora amb el màxim respecte, Maragall mai no va ser plat del gust dels noucentistes. Això tampoc no és estrany: l’imperatiu noucentista a propòsit de l’ordre i la feina ben feta (paradoxal si es té en compte la idiosincràsia del seu ideòleg Eugeni d’Ors, excessiva fins a la bella monstruositat) no anava bé amb un poeta que percebien esburbat, sentimentaloide i un punt subversiu, i que a sobre havia escrit la seva obra en ortografia prefabriana –tot i que Maragall no fos responsable d’aquesta contingència–. Amb aquests prejudicis es van deixar perdre absurdament l’introductor de Nietzsche a Catalunya i a Espanya, i l’autor de poemes enormes com El comte Arnau, Cant espiritual o Oda nova a Barcelona. Una llàstima.

Una llàstima que els noucentistes van llegar als seus successors, que més que neonoucentistes haurien de ser anomenats titafredistes: almenys així faríem referència a la premissa fonamental de la seva manera d’entendre la literatura i la vida. Als titafredistes segueix fent-los nosa (encara avui!) la magnífica vitalitat que desprèn la poesia maragalliana, característica que també és compartida amb l’obra de Vinyoli: tots dos són poetes que, en llegir-los, fan venir ganes de viure, i sens dubte aquest és el mèrit més alt a què pot aspirar un poeta. A Vinyoli, els titafredistes l’han arribat a refusar titllant-lo de borratxo: però és que, com sàviament va escriure Sam Peckinpah, per aguantar segons qui de vegades cal beure una mica. En fi: si volen un bon consell, llegeixin Maragall i Vinyoli. Viuran més, i amb més intensitat.