Diversos lectors de l’edició online de l’AVUI (del sector friqui, tot s’ha de dir) es van queixar l’altre dia perquè en un article d’aquest diari s’hi feia servir la paraula “forn”, que no la trobaven prou “catalana”. Ells trobaven inadmissible no dir “fleca”. Em van recordar aquell escriptor que cada cop que diu una variant dialectal s’excita sexualment, de manera que procura deixar-ne anar una a cada frase que fa, encara que no vingui a tomb. Als seus llibres sempre hi surten tomàquets (encara que l’acció passi a Catalunya abans del descobriment d’Amèrica). Però d’aquesta manera, a les xerrades, pot dir, fent-se l’encantador: “Ah, perdoneu... És que jo dic tomàtigues...!”. I somriu, provant d’escatir quina de les senyoretes del públic de la biblioteca que se’l miren amb ulls enamorats es podrà endur al catre.

Avui no voldria assemblar-me als que troben que s’ha de dir fleca (paraula tan fantàstica com forn) i a l’escriptor sublim de la tomàtiga (paraula també meravellosa que deia el meu avi, però sense fer-se l’important), però cada cop que sento a la tele que a tal país hi ha “alerta taronja” em pregunto què se n’ha fet del color carbassa. Ha desaparegut en favor del color taronja, que és el color que fan servir els castellanoparlants. I ho comprenc. Hi va haver una època que les carbasses eren molt presents en la vida diària. Sortien als contes, te les donaven per suspendre’t, per dir-te que no es casaven amb tu... Avui en dia el venedor de fruita del súper, segons com, no n’ha vist mai cap, de carbassa. La carbassa és una raresa que només es fa servir per decorar els restaurants moderns. Fa temps que vam veure com els catalans deixaven de fer-se un blau per fer-se un morat.

Suposo que queden quatre dies perquè en lloc de parlar d’una dispensa de l’església es parli d’una disculpa de l’església.