Porcel
Baltasar Porcel ha estat una de les personalitats més importants de la literatura, i no tan sols de la catalana, en l’últim segle, i estic convençut que amb el pas dels anys aquesta importància serà cada vegada més reconeguda, i la seva influència, creixent. Perquè, en vida, una personalitat forta, en ocasions aspra, sempre lliure i no gens preocupada d’agradar, pot haver eclipsat la força extraordinària de la seva obra. Però amb el pas del temps, el pes objectiu d’aquesta obra s’imposarà damunt de qualsevol altra consideració. Porcel va apostar per ell, vitalment i literàriament, però hi va apostar en el marc d’una llengua i d’una literatura. Una aposta no tenia sentit sense l’altra. I deixa el llegat d’una obra forta, d’un tremp enorme, arrelada i vital. Com el cor d’un senglar.

Llengua
Als qui tinguin dubtes de l’aposta diguem-ne col·lectiva de Baltasar Porcel, els recomano que llegeixin el discurs d’acceptació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És un cant impressionant d’estimació a una llengua. Porcel, des d’Andratx, es troba amb una llengua que forma part de la vida, del món. I hi és fidel per sempre. Certament, perquè volia fer-se entendre, perquè les circumstàncies pesen molt, perquè és un admirador de tot el món que ens envolta, va escriure en castellà i hauria escrit en francès o en italià. Però la creació la va fer en la llengua d’Andratx, en l’única llengua en què podia entendre’s aquell món. Una llengua i una literatura, la catalana, a la qual ha servit i pel futur de la qual patia. Perquè, també, hi anava lligada la seva pròpia posteritat, el seu futur.

Llibertat
Però no s’hi val, i menys avui, a contraposar la vida i l’obra de Porcel. Perquè Porcel era per damunt de tot un vitalista. Una força de la naturalesa. Com a escriptor i com a persona. Una persona i un escriptor que va decidir ser lliure, pesés a qui pesés i petés el que petés. Hi ha un lligam directe entre l’escriptura i la vida, en el seu cas. La literatura no és una construcció intel·lectual apresa i llegida, sinó una destil·lació de la vida que s’ha volgut viure a fons. Ha mort un home lliure. Ha mort un escriptor lliure. En queda la memòria i la narrativa de la llibertat.