Que sí, que sí, que la culpa és dels mercats, els bancs, els corruptes, els poderosos i els del club Bilderberg, però... una parella amb dos fills que cobrava 250.000 pessetes en feines sense qualificació va embrancar-se en una hipoteca de 150.000 al mes + cotxe, mòbil, ordinador, roba de marca... Escolti, que no fa tant els viatges de noces eren a Mallorca i ara Cambodja era massa a prop i poc exòtic, que el cap de setmana anàvem a Sant Miquel del Fai i ara “desconnectàvem” i “carregàvem piles” a Nova York fent shopping, que anàvem a passar la tarda a un bar amb dues cerveses per a tres i ara era “papà, dóna’m 50 euros que vaig a passar la tarda al centre comercial”, que el primer cotxe era un 850 de segona mà i ara ens el canviàvem cada 3 anys, que a l’estiu llogàvem un apartament a Salou i ara tots xalet amb piscina, que diumenge anàvem amb els pares al restaurant del costat de casa a menjar macarrons, “un quartu” de pollastre i un “mantecadu” i ara fotíem 250 quilòmetres per assaborir un aire de capullada amb florolització de mandangues.

Escolti, que aquí ens hem comprat un pis de 20 milions, al cap d’un any l’hem revenut per 30, ens en hem comprat un de 40, l’hem revenut per 60 i... i on ens pensàvem que arribaríem? Érem el país dels guixaires amb BMW i els mestres i les infermeres amb Vespino i, com no podia ser de cap altra manera, la cosa ha petat. I resulta que no ens volen dir que això se’n va a la merda per no “alarmar-nos”. Sí, noi, quan tastes el Jabugo ja no vols saber res del chopped, però és insostenible que hi hagi Jabugo per a tothom i hem d’entendre que potser continuarà existint el Jabugo, però que en menjarem molt de tant en tant.

I, mentrestant, uns sindicats desacreditats i una patronal presidida per un enfonsaempreses fan veure que discuteixen si a un acomiadat li paguen 45 dies, 32, 21, o 10 minuts. Això sí, no estem gens alarmats