Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s'ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d'allò a què ens convida Espanya, aquesta és l'única sortida racional i digna. I crec que l'independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix... Tot convida a tornar a cantar la vella i extraordinària cançó (1964) de Raimon D'un temps, d'un país: “Cante les esperances, i plore la poca fe”, i que podria esdevenir ben bé l'emblema d'aquests nous temps de represa nacional.
Però, amb la mateixa convicció, sabem que la independència no és un destí que hagi d'arribar passi el que passi ni, és clar, que estigui a punt de caure'ns del cel. Pot no arribar mai, podem perdre'n l'oportunitat i, segons quin perfil polític acabés presentant, pot arribar a deixar de ser una aspiració raonable per als catalans. No tots els independentismes ni totes les independències són santes i bones. O la independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials admirables i universals, a un projecte de progrés material i moral que s'afegeixi al del conjunt de la humanitat, o l'esforç titànic que exigirà no tindrà cap sentit.
En qualsevol cas, cal tenir molt en compte que la independència, quan arribi, haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans –sí, també penso en la resta de Països Catalans– només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d'altra banda, que no tan sols s'expressa amb el resultat electoral d'un sol dia ni d'un referèndum, sinó que implica l'adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d'agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta.
Lamento molt haver de tornar a repetir idees dites i repetides fins a l'avorriment. Però és que a la vista de l'esbojarrament amb què alguns moviments, partits, plataformes i ectoplasmes independentistes –uns d'arnats i d'altres de fets i deixats estar– s'han llançat al damunt d'una hipotètica onada de vot independentista, és clar que hi ha qui ha perdut l'enteniment. Tranquils: a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya. Els “ara o mai”, s'acaben amb “mai”. I si jo tingués cap responsabilitat política en aquest espai polític, aquestes eleccions les deixaria passar de llarg. Les improvisacions es paguen cares i porten a una de les situacions que més incomoden els catalans: a fer el ridícul.
Pel meu parer, tot ve d'una mala interpretació dels esdeveniments dels darrers temps. L'èxit de les consultes per a la independència, tot i la claredat de la pregunta que s'hi feia, es deu a diversos factors que no tots parteixen d'un mateix sentiment polític ni tots conflueixen en un mateix objectiu situat en el mateix moment. N'hi ha que se n'han apropiat, abusivament, simplificant-ne el sentit a favor del seu projecte personal. En tinc prou testimonis com per atrevir-me a dir-ho. I és el cas de la manifestació del 10 de juliol: de la fàcil confluència “contra” alguna cosa precisa –en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional– mai no se'n pot deduir la unitat a favor d'una mateixa resposta. Algú es va inventar que, amb la manifestació, els catalans exigien unitat a favor... això: a favor de què? No se sap. Els mateixos partits parlamentaris van caure al parany d'una hipotètica demanda d'unitat. Hi havia indignació per la sentència, sí, però també irritació contra la inoperància de la mateixa política, moltes ganes de dir que ja n'hi ha prou de provocacions, una profunda necessitat de sortir del clima depressiu dels darrers mesos... I també els crits d'independència van funcionar com a expressió d'un projecte polític per a alguns assistents, sí, però també com a canalització de tota la resta de malestars de la majoria.
La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l'oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d'una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d'ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. Ho és una radicalitat democràtica, que no té res a veure amb unes primàries inventades en una nit d'insomni. I si encara no hagués arribat el moment electoral d'aquesta nova realitat, que esperi, que també és una gran virtut política.
































Comentaris
Ben tornat! S'ha fet llarg, l'agost, sense poder llegir les vostres assenyades reflexions. Tant de bó les aprofitin alguns dels nostres polítics i els ajudin a mirar més enllà del dit que assenyala la lluna.
També hauríem de convenir que bé assenyats i pontificats no prenem decisions. El moviment que ha esclatat neix del poble, i el poble rebenta les portes i assalta el poder. Així va passar el 12 d'octubre i abans va passar en assaltant la Bastilla i la llista fora interminable. Som a llà a on som i tenim el que tenim. Les plataformes independentiste s s'hi han llançat amb bogeria. Ahir sosrprenia la quantitat de gent jove i de mitja edat anant a votar a les primaries a "Diagonal Zero". Si ho volem tot perfecte i mesurat mai no serem independents. Què penses que els nostres colonitzadors ho fan millor? Espanya en certa manera s'ha situat al que era poc a abans del 1975; un país d'industria incipient incapaç de generar llocs de treball. Així vivim la crisis. El 18 de juliol havia de tenir èxit? Ja ho veus encara dura. I del improvisat maig del 68, creus que no en va sortir res positiu?
Dit això, t'haig d'afegir que el teu article és molt interessant i ens porta a una reflexió positiva, però tot i els disbarats ens cal donar tot el suport i empènyer les incitatives que s'hi coven. L'experiència d'Arenys de munt, quants no la varen criticar i ha estat una explosió d'iniciatives. A traves d'Internet s'han fet un munt d'enllaços i convocatòries. A poc a poc l'horitzó s'anirà perfilant. El que s'ha engegat és imparable.
Interessantíssim com senpre, amb tot, cal donar el nostre suport a qualsevol iniciativa encaminada al nostre alliberament nacional. Son molts els anys de submissió que portem a sobre, i és comprensible alguna impaciència. Som molts els que gaudim d'una edat ja madura, i el nostre més gran anhel seria, veure la nostra Pàtria lliure de l'esclavitud, abans de morir. Cal que pensadors com tú, repeteixin incansablement que no cal còrrer, que cal fer les coses ben fetes, mai però pronosticar una debacle abans que succeeeixi. Tots ens podem equivocar, per més savis que siguem. Cal animar la il·lusió i la esperança encaminada vers el nostre objectiu final, i no desanimar a ningú. La realitat s'mposarà tota sola, i corregirà alguna equivocació, si és que existeix.
Discrepo de que la manifestació del 10 de juliol fos només un clam contra una sentència. A Catalunya molts hem assumit que la independència és la única sortida possible, i els fets ens ho confirmen cada dia. Recursos al TC, intents de destruir la immersió lingüística, Defensores del Pueblo radicalment parcials, competències autonòmiques revocables per part de l'Estat...Vam estar perplexos, vam estar emprenyats. Avui, molts catalans hem deixat de mirar què fa Espanya i estem mirant endavant, trobant el camí per nosaltres mateixos.
Doncs jo crec que cal fer, més que no pas fer les coses bé. Òbviament si podem fer-les bé millor, però aprèn qui s'equivoca. El que és més important, vull dir, és la voluntat de fer, de fer via, de caminar endavant, d'avançar, de tenir empenta i voluntat pròpia. I si ens equivoquem, amunt i tornem-hi, amb força i més experiència.
SCxI no vol COALICIÓ amb Rcat (en Lopez diu que plegaría). Mai l'han volgut... El seu objectiu des del principi a estat DIVIDIR, confondre i enredar als posibles votants independentiste s... desenganyar-los i "cremar-los". A RCat fa molt de temps que s'hi treballa per la INDEPENDÈNCIA CATALANA. La Independència no es un "pret-a-porter" ni "fashion" ni de "temporada", es treball. Tenim un llarg camí fins assolir-la. A RCat s'hi treballa per una CATALUNYA AMB ESTAT.
Fa anys que el llegeixo i admiro la seva capacitat d'anàlisi i racionalitat. Aquest article, emperò, m'ha decebut profundament, tot i haver començat amb una molt encertada cita. "Cante les esperances i plore la poca fe". Acabat de llegir l'article és clar que Raimon canta per a vostè.
Extraordinari article, senyor Cardús. Se n'hauria de fer un enviament massiu a tots els simpatitzants de Laporta i Carretero. Ara mateix, un dels grans enemics de l'independentis me és... una part de l'independentis me. La que crida més, la que fa anat conceptes més pomposos (dignitat, llibertat, coratge...), la que reclama puresa i es deixa impressionar per auguris ridiculs ("la independència, el pròxim gener") formulats per Messies amb peus de fang. Massa urgències, impaciència, immaduresa i manca elemental de sentit de la realitat, hi ha actualment en aquest món de l'independentis me que renega dels partits establerts. Gràcies per la lúcida i oportuníssima reflexió.
Ho torno a probar, benretrobat Cardús. Hi ha molt a dir i, tan o més a fer. Segueixo amb el país i el laboro de la política. Amb tot, la cautela del nostre Honorable President de la Generalitat em fa posposar fins i tot unes segones vacances. I, saps què Salvador', doncs... que ja he explicat el que a un comentari que viatja per les ones dels virus informàtics, molt hermètics, tot sigui dit de pas.
Interpretació però també transformació, Sr. Cardús. Aquest article sembla una nova versió de la pluja fina, que ja sabem a on porta. El poble de Catalunya desgraciadament només vota els polítics, ni votem banquers ni empresaris. I tenim dret com a poble sobirà que els polítics facin la política que nosaltres votem, no la que dicten els bancs (com fa Zapatero o el PP) o els tribunals, per molt constitucionals que siguin. A Catalunya tenim dret a decidir el nostre futur ja, i només un parlament sobirà podrà decidir les polítiques que interessen a Catalunya i no la que interessi a Madrid. Si continuen governant els actuals partits parlamentaris catalans, continuarà l'esclavatge constitucional espanyol que suposa la corrupció, la misèria moral i la pobresa econòmica del nostre país. Independència i regeneració democràtica! Visca Catalunya lliure!
Interessant la vostra reflexió. Però no oblidem el que ens va advertir en Jordi Carbonell ja fa uns quants anys: "Que la prudència no ens faci traïdors!"
Que la prudència no ens faci traïdors
que la pressa no ens faci entrebancar,
de la parada de verdura del mercat
sortirà el senyal de combat.
El senyal de Combat (Brams)
Salvador, desprès de llegir el teu article i amb això; si fos el cas...de passar de llarg les properes eleccions, m' he quedat amb la sensació que parles de anar amb el fré de mà posat, i en resum vols dir "si, però no"
Salutacions
UNITAT!
Recordeu de quina manera tracten Catalunya cada dia. Què fan amb els papers de Salamanca, amb les gestions per fer el català oficial a Europa, amb les seleccions esportives, amb l'espoli fiscal...
El vostre article m'ha fet imaginar un bomber que puja amb escala fins al balcó on hi ha una persona a punt de tirar-se al carrer o de morir cremada, i que el bomber, abans d'agafar aquesta persona i endur-se-la escales avall, li diu: "Abans que jo us salvi, considereu si d'ara endavant tindreu aspiracions ètiques i socials ben admirables i universals. Altrament, val més que us deixi morir aquí".
Se m'acaba l'espai. Penseu si tots els pobles que ara són independents s'ho van mirar tant. S
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.