M’explica la periodista Sílvia Tarragona, presentadora i directora del programa Afectos en la noche de Radio Nacional de España, que abans-d’ahir, un cop va arribar a les instal·lacions de l’emissora a Madrid, va ser increpada pels que feien vaga. Li van dir “grassa” i “catalana de merda”, em diu. De fet, la notícia surt publicada en diversos diaris. La direcció de la cadena ha “expressat el seu suport absolut” a la professional i des del comitè d’empresa s’han desmarcat de qualsevol incident “aïllat” que hagi pogut passar.

Doncs llàstima que se’n desmarquin, perquè són dos insults molt pintorescos, el de grassa i el de catalana (de merda, això sí), que diuen molt del gust pels clàssics dels que els van emetre. La combinació de vexació física amb menyspreu per la catalanitat és el que va sentir-se dir, per exemple, Jordi Pujol. Ell en aquest cas era “enano” (que rimava amb “habla castellano”).

La Sílvia Tarragona pot prometre als membres del comitè d’empresa de radiotelevisió espanyola que per la vaga de l’any que ve ja s’haurà aprimat. Els vaguistes haurien de fer una assemblea, això sí, per votar democràticament quina és la talla i el pes que ells considerarien apropiats en una catalana (de merda) perquè no els faci mal als ulls. Potser una trenta-vuit? Una trenta-sis? O potser serien tan generosos d’arribar a una quaranta, tenint en compte que la periodista és prou alta? La Sílvia Tarragona, que també va ser sacsejada per aquestes nobles persones (i segur que van ser uns moments d’estimulant exercici encaminats a la pèrdua de pes), estaria molt agraïda de saber amb quina talla s’ha de presentar a la pròxima vaga. La cosa de ser catalana, en canvi, no la podrem arreglar. Hi ha gent que és capaç de néixer a Horta només per provocar.