M’agraden les expectatives que genera el Pop-Arb. Aquest festival, que se celebra aquest cap de setmana, ha aconseguit en els últims anys –amb paciència i bon criteri– reunir a Arbúcies la flor i nata de la música alternativa catalana, amb el seu públic corresponent. Artistes i espectadors –en general d’un nivell cultural mitjà-alt– estan en comunió gràcies a unes sensibilitats comunes, com és un comportament independent i una vocació universal, sense renunciar a una identitat pròpia, desacomplexada. Per això casen en un mateix escenari Love of Lesbian, Mazoni, Joe Crepúsculo o Els Nens Eutròfics.

El que en música sembla natural en literatura no existeix. Quins són els llibres que llegeixen els artistes i el públic del Pop-Arb? Si féssim un test, acabaríem parlant d’escriptors estrangers, de col·leccions d’Anagrama com Contraseñas o de Stieg Larsson. On és la literatura catalana independent? Com és que no els arriba? Per què no la busquen, per què no creuen que hi pugui ser? O és que no ho saben? Autors com Anna Carreras, Kiko Amat, Lolita Bosch o Llort haurien d’estar a les prestatgeries d’aquest públic que no té manies amb les llengües i amb qui podrien connectar amb la mateixa línia directa que ho fa el pop alternatiu. Però de moment, les editorials catalanes, per molt joves i molt pop que siguin els seus autors, no saben treure’ls de les prestatgeries més pesants, dels rancis camins dels premis o dels suplements culturals en diaris de paper que les noves generacions ja no gasten. Com si internet, els magazins culturals gratuïts, els locals musicals, els caus d’artistes o les botigues de disseny fossin territoris aliens al llibre català.