Ens ha deixat un intel·lectual, un agitador cultural, un polemista brillant, però, sobretot, l’adéu de Porcel és el del nostre més gran novel·lista des de Mercè Rodoreda. Baltasar Porcel és el Premi Nobel que la literatura catalana no ha tingut mai. Amb ell se’ns escapa una oportunitat única. Són indiscutibles la qualitat de la seva prosa i el seu món propi, construït d’origen a Andratx, però que abasta tot el món. Els seus personatges –com ell– són durs, descarats, valents i irreverents. Les gestes de les seves novel·les perduraran molts anys, però els que l’hem conegut en vida i li hem seguit els articles periodístics i la carrera política sabem quant d’ell mateix hi ha en els herois de les seves ficcions.

El paper de Porcel no ha estat el de l’intel·lectual militant: no ha servit mai de consciència de cap causa, més que d’ell mateix. No es casava al 100% amb cap ideologia. Tampoc no fou una figura fàcil per al poder. Li va agradar remenar les cireres quan se li va oferir l’oportunitat, però més com una experiència vital que com un compromís solidari. Una vegada més, només ell era el centre de les seves accions. Però si se’l pot adscriure a algun moviment cultural o pensament polític, el seu únic compromís evident és la Mediterrània. Per origen, per la seva veu mallorquina i per un periple vital que té com a referent inevitable les històries dels herois grecs.

L’aventura individual dels que amb el seu esforç tracen l’èpica de tot un poble. Així és com he vist sempre Baltasar Porcel, i el trobarem a faltar i l’envejarem per aquesta trajectòria brillant i per tot el que deixa escrit i dit. Per la passió amb què ha viscut fins a l’últim moment. Que sigui aquest i tots els articles que publiquem avui i en els pròxims dies en aquest diari un homenatge dels qui el reconeixem com a mestre i sabem que no li arribem ni a la sola de la sabata.