Va ser Francesc Cambó qui va convertir la proclama “República? Monarquia? Catalunya!” en una de les frases que han fet història en aquest país. La intenció de la reflexió quedava ben clara. Per sobre del sistema polític que hi hagués a Espanya, l’interès dels catalans havia de ser, de manera prioritària, Catalunya. Si durant tot el temps d’hegemonia de la Lliga la proposta només va ser possible en alguns moments excepcionals, en part com a conseqüència també de la seva política, en aquests moments encara sembla més utòpica. Hi ha factors extraordinaris que reclamen una unitat de mínims de tots els partits que es proclamen catalanistes. No cal esperar més temps. Tothom sap que la sentència del Tribunal Constitucional retallarà de manera dràstica l’Estatut d’Autonomia, un text que, d’altra banda, ja és incapaç de suscitar cap il·lusió, malgrat que tant la Generalitat com el govern de l’Estat no es cansin de dir que l’apliquen al ritme convenient. La proposta de sentència que no ha prosperat al Constitucional, impulsada pel sector denominat –paradoxes de la vida– “progressista”, suposava retallar-ne o eliminar-ne deu articles i interpretar-ne a la baixa una vintena més. És aquesta proposta la que haurien acabat acceptant els líders i els partits que demanen ara la renovació dels membres del Constitucional? La que podria prosperar en un termini incert serà molt més dura, ja que el ponent que l’ha d’enllestir –inscrit en el bloc que alguns anomenen en un rampell d’optimisme “conservador”– serà molt més restrictiu. Per a què esperar, doncs? Per a què demanar el relleu dels membres del Tribunal que ja haurien d’haver estat substituïts si no hi ha cap garantia que els que ocuparan els seus llocs seran més respectuosos en la interpretació?

La via que ara haurien de seguir els partits que es consideren catalanistes és una altra. En primer lloc, deixant de costat tots els tacticismes encara més accentuats a les envistes d’unes eleccions, caldria que fossin capaços de pactar una resposta unitària. I això és difícil. El PSC proposa un acord amb els altres dos membres del govern i Convergència i Unió per portar al Senat, on el seu grup vota amb una certa autononia, la demanda perquè siguin substituïts els membres del Tribunal que ja no hi haurien de ser. El problema és el que el Senat no és operatiu, per molta cambra territorial que algú hi vulgui veure. Els socialistes catalans han triat aquesta opció perquè volen reduir tant com els sigui possible l’enfrontament que preveuen inevitable amb el PSOE. Convergència i Unió afirma que cal anar més enllà, que la proposta del Parlament de Catalunya ha de ser més ambiciosa i ha de demanar la reforma de la llei del tribunal constitucional. És evident que aquesta força política pretén portar el PSC fins al límit de la contradicció. Sap que si pressiona més del que són capaços de suportar, que és poc, els socialistes catalans se’n desmarcaran. Finalment, Esquerra Republicana fa una esmena a la totalitat i proclama que l’Estatut ja és mort i que l’única via que pot assegurar ara un progrés nacional és la que marquen les consultes sobiranistes que demà es continuaran fent per totes les comarques de Catalunya.

És obvi que aquestes tres posicions responen a l’estratègia i a l’interès de cadascuna de les forces polítiques que les plantegen. I és del tot evident que, des d’aquestes premisses, no serà possible cap acord que condueixi a una posició unitària. Els partits polítics que es defineixen com a catalanistes tornen a reproduir, uns quants anys més tard, l’esquema que van perpetrar durant la discussió de l’Estatut a Catalunya i mentre se’n tramitava el text al Parlament espanyol. Amb diferents nivells de responsabilitat, tots van ser culpables del desacord. I en aquella divisió hi ha la base del desastre que patim ara.
No es pot entendre com el PSC, Esquerra Republicana, Iniciativa i Convergència i Unió no n’han après res, de l’experiència acumulada. Només haurien de recordar l’alta abstenció que va castigar el referèndum que va aprovar el text de l’Estatut. Ells en són els grans responsables, però ara tornen a repetir la mateixa seqüència d’errors. La força que es desprendria d’una proposta unitària, doncs, sembla de nou condemnada al fracàs. I la consigna ara sembla ser una altra: “Catalunya? República o monarquia!

Però aquesta reflexió encara és més amarga si es constata que les tres posicions pretenen picar en ferro fred. Quin sentit té exigir la substitució dels membres del Constitucional si aquesta decisió depèn exclusivament d’un pacte que PSOE i PP s’han afanyat a dir que no faran? Què guanyen els catalans amb una proposta de reforma de la llei del Tribunal Constitucional si qui l’ha d’acceptar són els mateixos dos grans partits espanyols? Porta enlloc desentendre’s de l’actual Estatut i proclamar la bondat exclusiva de les consultes independentistes quan el text continuarà vigent i marcant l’autogovern de Catalunya? La proposta ha de ser una altra, ha de ser assumible per tot el catalanisme i ha de preveure, en primer lloc, una premissa bàsica: cap tribunal pot retallar ni interpretar la voluntat dels catalans expressada democràticament a les urnes. República, monarquia? Catalunya! I sense trampes.