La qüestió dels toros té moltes lectures, tot i que les que més interessen són bàsicament dues. Hi ha, per començar, la qüestió del tracte –més aviat mal tracte– dels animals, una qüestió que hauria de ser criticada més per la manera com es fa que no pas pel que es fa. M’explico: matar animals està a l’ordre del dia i mentre vulguem que el món sigui més o menys com fins ara, seguirem matant conills, cabrits, vedelles, porcs, poltres i pollastres. Ara bé, tampoc no cal muntar cap espectacle per matar-los, n’hi ha prou de fer-ho de la manera més asèptica possible i fora. Però els seguirem matant i ens els seguirem menjant. I ben de gust que ho farem.

La segona és la qüestió identitària. En aquest aspecte només hi ha una cosa clara, la relació directa entre la festa dels toros i la cultura espanyola. Així ho ha volgut la mateixa cultura espanyola, que ha fet del toro un dels referents bàsics del seu imaginari col·lectiu. Fins aquí, correcte i respectable. Però el que no s’hi val és aquest discurs demagògic segons el qual qui està contra els toros està contra Espanya i viceversa. Una cosa és que els espanyols vulguin defensar la seva identitat nacional i una altra voler fer-nos als catalans partícips dels seus complexos, obsessions i paranoies.