Com si fossin obituaris, llegeixo aquests dies articles i columnes d'opinió parlant, encara, de Samuel Eto'o. De les causes que van fer que Guardiola decidís girar full amb el camerunès i dissenyar el Barça 2009-2010 sense ell. Fins aquí, impecable. Si algú ha de prendre aquesta decisió és l'entrenador. I no té cap obligació de justificar-la públicament. Si vol, si ha volgut, ja ho haurà fet, i si no, tant és, ningú l'hi obliga. Les explicacions que li van demanar els periodistes a la conferència de premsa són peticions rutinàries del gremi, inèrcies de l'ofici, i Guardiola, elegant i diplomàtic, va haver de fer la quadratura del cercle dient allò del "feeling", que era una manera eufemística de dir "no n'heu de fer res i no m'he de justificar davant vosaltres". [Al meu entendre, esclar].

Avui llegeixo en un rotatiu madrileny un article que pretén filar més prim sobre les causes de l'adéu de Guardiola a Eto'o. Totes són causes de detalls de conducta. No de mala conducta, però sí de detalls de conducta potencialment conflictiva en un entorn col·lectiu. Suficients per decidir prescindir-ne? Això ho ha de decidir l'entrenador, que és responsable de l'equip. Com que és intel·ligent, Guardiola es va anticipar i va ser rotund amb aquesta tema: "Crec que serà bo per a l'equip [prescindir d'Eto'o]. La decisió és meva, si surt malament, prepareu les plomes [referint-se als periodistes]; ja sabreu sobre qui escriure". [Gran].

Recordem que fa poc més d'un any Guardiola ja va prendre una decisió similar i va prescindir de dos jugadors que els lectors segurament recordaran: Deco i Ronaldinho. En aquell moment no es va escriure tant ni es va hipotetitzar tant sobre les causes dels comiats. Per alguna cosa serà... Gairebé ningú va qüestionar, conductes potencialment conflictives a banda, que el rendiment esportius dels dos jugadors era deficient, i als jugadors de futbol se'ls paga perquè juguin a futbol, no només perquè somriguin en l'adversitat.

L'adéu d'Eto'o, en canvi, està farcit de subtileses i eufemismes. Explicacions? Les que toquin i a qui toquin. Però certes insistències a subratllar el caràcter potencialment conflictiu d'Eto'o em segueixen semblant injustes, un greuge comparatiu respecte de casos precedents i una manera molt lletja i poc educada de parlar d'un jugador que ja no forma part de l'equip i que els únics retrets que se li poden fer són en base a insinuacions de tercers i sobre conductes fora del terreny de joc. Molt pocs jugadors poden presumir del mateix. I si partim de la base que ningú és perfecte i ho apliquem a un jugador de futbol, millor ratllar la perfecció dins del camp que fora.