Lluny de ser una novetat, es tracta d’un argument, d’un tòpic vell dins la història de l’anticatalanisme, tant el de fora com el de dins. Em refereixo a la tesi segons la qual tot això del nacionalisme català, la defensa de la llengua, la identitat i la cultura pròpies, etcètera, no és més que una gran impostura, una farsa, un decorat de teatre darrere del qual s’amaguen una pila de cobdícies i de baixes ambicions personals: des de les d’aquells polítics que, convertint Catalunya en una taifa, en una ínsula, aspiren a ser-ne presidents, o consellers, o diputats, fins les pretensions més modestes dels que s’acontentaran a ser-ne funcionaris, o professors de català.

Per no remuntar-nos massa enrere en el temps, n’hi haurà prou de recordar amb quin desdeny assegurava Alejo Vidal-Quadras el 1995 que “les llengües vernacles són un excel·lent vehicle de les aspiracions i un eficaç lenitiu per a les frustracions de les classes mitjanes i mitjanes-baixes amb certa instrucció”. De la seva banda, aquells intel·lectuals exquisits que acabarien per engendrar Ciutadans-Partit de la Ciutadania –encara que, després, n’hagin renegat– es van passar bona part de la presidència de Pujol titllant el nacionalisme convergent de simple tapadora per a tota mena de corruptes, aprofitats i mediocres que es protegien darrere la bandera quadribarrada mentre assaltaven el pressupost. Ells, en canvi, com que eren de bona família i/o gaudien d’un talent extraordinari, no necessitaven emparar-se en cap bandera per tal d’assolir el reconeixement social i l’èxit professional...

Amb aquests antecedents, era inevitable que el sorollós esclat del cas Millet fes salivar els anticatalanistes aficionats a la sociologia recreativa: un cognom patrici, unes entitats (l’Orfeó, el Palau...) nuclears dins la xarxa del catalanisme cívic, unes institucions públiques passives o negligents, una estafa a gran escala... Quin plat més llaminer per a certs paladars! És sense sorpresa, doncs, que hem assistit a la transformació de l’episodi –del greu episodi– protagonitzat per Fèlix Millet en categoria general, en paradigma.
Entre els articulistes i opinadors, catalans o forans, que han pres l’escàndol a l’entorn del Palau de la Música com la confirmació irrefutable dels seus prejudicis ideològics de sempre destaca el periodista bascomadrileny José Antonio Zarzalejos. Sí, aquell mateix que, essent director del diari Abc –mentre el seu germà Francisco Javier era secretari general de la Presidència a la Moncloa d’Aznar–, va tenir, el gener de 2004, un paper crucial en l’explotació mediàtica i política de la trobada entre Carod-Rovira i ETA. El senyor Zarzalejos, doncs, ens va regalar l’altre dia un article digital titulat El ocaso de la burguesía catalanista que convertia aquest últim adjectiu, catalanista, en la clau d’interpretació de l’afer Millet. Segons aquell text, les responsabilitats del perllongat saqueig resideixen en “l’autocomplaença catalanista, la supèrbia de la burgesia barcelonina [...], la hipocresia de les classes dominants a Catalunya”. Els delictes comesos per Millet a qui condemnen i desemmascaren –sosté Zarzalejos– és a les franges centrals del nacionalisme català, cultivadores obsessives del fet diferencial; no només les condemnen, sinó que liquiden “un catalanisme burgès el temps històric del qual ha passat”.

Allò que més evidencia el caràcter fal·laç i trampós d’aquests diguem-ne raonaments és la seva aplicació unidireccional. Fa mesos que les notícies relatives al cas Gürtel aporten cada dia nous indicis sobre finançament irregular del Partit Popular o sobre enriquiments opacs d’alguns dels seus quadres, tant a València, com a Madrid, com a Castella i Lleó, com a Galícia. Tots sabem quina és l’adscripció identitària, de quina nació són nacionalistes els polítics relacionats amb la trama. Tots ho sabem i, si en restava algun dubte, les diverses fotos publicades del senyor Ricardo Costa lluint al seu canell esquerre una polsera rojigualda el deuen haver dissipat.

Tanmateix, ni a l’articulista més demagog no se li ha acudit lligar aquests dos fets –l’allau de dades sobre corrupció al voltant del PP, i la filiació ideològico-nacional dels Francisco Camps, Ricardo Costa, Vicente Rambla, Luis Bárcenas, etcètera– i posar-se a teoritzar sobre l’explotació de l’espanyolisme per part d’una colla de desaprensius, o sobre els farsants que s’embolcallen amb la bandera espanyola mentre paren la mà a suborns i regals. Per molt sorprenent que fos la imatge del sempre impecable secretari general del PP valencià, Ric Costa, exhibint una polsera bicolor més pròpia d’algun jove cap rapat, ni un sol diari no va compondre un titular que digués, per exemple, “Caso Gürtel: robaban para ofrendar nuevas glorias a España”. Quan, el passat dia 1 d’octubre, el president Francisco Camps acudí disfressat d’hortolà a presidir el Tribunal de les Aigües a la porta de la Seu de València; quan, després, es passejà per la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, ningú no l’acusà de buscar refugi darrere els símbols col·lectius dels valencians per dissimular l’aroma d’il·legalitats que l’envolta.

Dissortadament, d’individus deshonestos n’hi ha en totes les latituds, dins de la política i en la resta de la societat. El cas Millet, àdhuc més enllà del seu volum econòmic, indigna per la manipulació simbòlico-sentimental que hi ha al darrere, i exigeix tant un aclariment exhaustiu com un càstig exemplar. Ara, el que no cal és autoflagel·lar-se, ni deprimir-se, ni acomplexar-se: Millet no és el catalanisme, ni tan sols el catalanisme burgès; de la mateixa manera que, acabi com acabi el cas Gürtel, ningú no dirà que n’han sortit desacreditats la idea d’Espanya, ni el prestigi del patriotisme espanyol.