Catalunya travessa un període de crisi. Aquesta no és només econòmica. Té moltes més cares. El país pateix una greu crisi d'identitat. Ha perdut la certesa que va començar a tenir poc després de la mort del dictador. Aleshores, sortint d'un règim d'opressió nacional, era gairebé unànime el convenciment que l'autonomia política constituïa l'objectiu a assolir i era l'instrument per resoldre els problemes col·lectius.

Amb el pas dels anys, aquesta convicció ha entrat en crisi. L'autonomia republicana, ni que hagi estat millorada pels dos estatuts aprovats en els darrers trenta anys, ha perdut credibilitat. No en són només responsables els governs espanyols, sinó que ho és també la feblesa –potser se'n podria dir possibilisme– amb què els polítics catalans han administrat aquests anys de la nostra història.

Si bé durant el període que ara es clou, era excusable i àdhuc podia ser considerada positiva aquesta manera de governar, perquè era difícil un capteniment diferent, avui, vistes les continuades accions polítiques contra Catalunya provinents de les administracions de l'Estat espanyol i que no millora, ans tot el contrari, el reconeixement dels drets nacionals del nostre país, s'imposa un canvi en la manera d'entendre les relacions, i aquestes mateixes relacions, entre Catalunya i Espanya, perquè hem assolit la certesa que els problemes del país –tots– no tenen solució raonable dins del constitucionalisme espanyol.

Període de crisi vol dir període de canvis. Crisi econòmica vol dir que cal canviar el model o el sistema vigent en aquest àmbit. Canvi espiritual vol dir canvis dels valors que regeixen les relacions humanes. Crisi política vol dir canvi del sistema o del govern que gestiona els afers públics. Crisi nacional vol dir, en el cas català, que han fet fallida l'actual fórmula d'autogovern i les relacions vigents avui de la part amb el tot.

Els canvis sorgits dels períodes de crisi sovint són lents i difícils de percebre. Per contra, la crisi política i nacional que pateix Catalunya ens ha esclatat a les mans i ha provocat l'ensulsiada del règim estatutari vigent. D'aquesta realitat encara hi ha grups polítics que no han tingut la perspicàcia o la sensibilitat d'adonar-se'n. Alguns intenten posar-hi pegats i, com a màxim, només han modificat el llenguatge emprat en les manifestacions públiques, però poca cosa més.

Aquests han arribat a parlar de Catalunya com a nació, dels drets del poble, d'aprofundir l'autonomia, han maldat per posar-se al davant d'una manifestació independentista, tot intentant desvirtuar-la i orientar-la cap a una queixa contra quatre indocumentats magistrats d'un tribunal espanyol. Però ara com ara la seva acció política no va més enllà, en el tema al qual m'estic referint, de l'intent de restaurar una màquina vella, rovellada, inservible i que ja no dóna més de si. Fent-ho tracten de compensar la seva negativa a reconèixer que tota nació té dret a decidir el seu futur, àdhuc a ser independent. Accepten que existeix una línia que no estan disposats a sobrepassar: la que marca el fet que la plena sobirania per decidir el futur de Catalunya resideix a les Corts de l'Estat i no en el poble català. I s'hi resignen de més o menys bon grat.

Si, per una banda, alguns, no pas pocs, resten ancorats en un constitucionalisme estèril que ja ha deixat de tenir sentit i que no fa res més que donar ales i alimentar les actituds més tancades, insolidàries i, finalment, opressives contra Catalunya, uns altres, que cada dia són més, han començat a trencar les cadenes que ens engrillonen a una realitat que cada dia que passa ens plau menys.

Les coses estan canviant. S'està estenent la idea que el gran problema només es resoldrà aquell dia que Catalunya pugui decidir amb llibertat si vol o no vol ser un estat independent. Quan aquest sentiment esdevingui més generalitzat, només hi haurà dos posicionaments naturals: estar a favor o en contra que Catalunya sigui un país lliure dins de l'Europa comunitària. Aquell dia, que no vull llunyà, ja no seran possibles els discursos enganyosos que amaguen avui una resposta negativa a aquesta qüestió.

De cara al futur immediat cal que el país tingui un govern sòlid que accepti sense condicions el dret de Catalunya a la plena sobirania. Després ja parlarem dels terminis –que no han de ser llargs– i de quina és la millor manera per assolir aquells objectius; ja decidirem si estem preparats per al viatge o si cal encara un entrenament més intens. Aquestes són qüestions menors sobre les quals no és bo barallar-se. El més important és saber què es vol i qui s'apunta i qui no a treballar per aconseguir l'objectiu final.

Entre els progressos que s'han anat produint en els darrers mesos –el debat lliure, serè i normalitzat sobre el dret a la independència n'és un– hi ha un fet de capital importància. Ho és que el líder del partit nacionalista que és majoritari a Catalunya hagi obert, en seu parlamentària, un nou camí sense límits en la direcció de “som una nació, nosaltres decidim” i hagi manifestat que a Catalunya li cal un canvi de rumb en la marxa cap a la llibertat.

Tot fa pensar que l'anunciat triomf electoral d'aquesta opció política contribuirà a arrossegar cap a posicionaments més sobiranistes aquells que tenen un entusiasme nacional menor i que aquests entendran que sense defensar el dret a l'autodeterminació el seu futur a Catalunya no tindrà un bon pronòstic i que els indubtables serveis que durant anys han prestat al país no tindran el reconeixement històric del qual són mereixedors.

En un altre ordre de coses, confio que aquesta lluita pel demà amb plenitud retornarà l'entusiasme a aquells sectors de la ciutadania que han perdut la il·lusió per la cosa pública (la res publica dels romans), perquè entendran que aquest és un objectiu pel qual val la pena treballar sense descans. La lluita per la independència és també, doncs, un compromís de voluntat regeneracionista i un desig de recuperar valors cívics col·lectius avui devaluats per manca d'uns objectius engrescadors per part d'aquells que han governat el país. Espero que sigui així.