Que sí, que es pot, vam titular un article anterior sobre aquest Barça imparable que acabava d’humiliar el Reial Madrid al Bernabéu i vetllava armes per a la Copa i la Champions. I es podia. I s’ha pogut. El barcelonisme encara es frega els ulls, i els déus, i els Cèsars, i un Manchester que ho va fiar tot a la bota de Cristiano Ronaldo i va acabar ahir la seva excursió romana als 10 minuts de la primera part, tan bon punt Eto’o (“Si he de córrer vuitanta quilòmetres els correré”) va colar la primera pilota. Després vindria el cop de cap de Messi i la final va quedar sentenciada.

És molt dura, la derrota. Però com diria el poeta, el destí estava escrit a les estrelles. L’esquadra anglesa –ahir jugaven dues nacions– va caure davant els homes de Pep Guardiola i mig món es va tornar a fregar els ulls davant el ball de la davantera del Barça. La Copa, la Lliga i la Champions, per aquest ordre –bravo, Crackòvia–; totes a casa. El Barça ha rubricat la millor temporada de la seva història i ha sumat la tercera Champions. Londres (1992), París (2006) i Roma (2009). Tres fites a l’arc de triomf del barcelonisme. I tres fites històriques per a aquest país. També. Perquè el Barça, per molt que soni a tòpic, és més que un club.

Diguem-ho cruament: gairebé mig milió de catalans a l’atur tenen preocupacions bastant més importants que patir amb el Barça. És cert. I tant de bo la triple victòria del Barça les pogués esborrar de la pantalla com un malson. Però aquest país fa uns quants anys que no va sobrat de victòries. I és això el que, en el fons, encara fa més gran la gesta del Barça de les tres copes. Qui s’enganyi és perquè vol. Molt més enllà de la passió blaugrana batega la passió de tot un país per tirar endavant. No podem guanyar sempre, però de tant en tant necessitem victòries. I sí, avui, i demà, els problemes continuaran. Però necessitem victòries per tirar endavant.