No m’han estranyat gens les declaracions de la secretària d’organització del PSOE, Leire Pajín, en el sentit que “no hi ha cap element que faci dubtar“ de la candidatura de José Montilla com a cap de llista del PSC a les properes eleccions catalanes. Dic que no m’ha estranyat que qui hagi anunciat la continuïtat de Montilla hagi estat la direcció del PSOE i no la del PSC, perquè és evident que els socialistes espanyols consideren el projecte polític dels socialistes catalans com a poca cosa més que el d’una de les tantes federacions territorials del seu partit, com la madrilenya, la murciana o l’andalusa.

El que sí que m’ha sorprès ha estat la manca de reacció des de casa nostra cap a unes paraules, aparentment innocents, que esdevenen un nou míssil a la línia de flotació de la presumpta sobirania dels socialistes catalans. Després que diverses veus de l’interior del PSC (Antoni Castells, Montserrat Tura, el diputat Sixte Moral...) defensessin en els darrers dies amb més o menys vehemència la creació d’un grup parlamentari propi al Congrés de Diputats, la secretària d’organització del PSOE (aquella d’Obama, Zapatero i la constel·lació planetària, ho recorden?) es despenja amb una frase que demostra amb tota la cruesa quina és la consideració que mereix l’autonomia dels socialistes catalans als despatxos de Ferraz.

Però si retrocedim tres dècades en la història veurem que el PSC, quan va néixer l’estiu de 1978, ho va fer com a partit autònom del PSOE. Certament, es va signar un protocol d’unitat i es va establir la participació dels socialistes catalans en els òrgans federals del PSOE, però el text fundacional deixava clar que el PSC era una organització sobirana i amb una línia d’acció pròpia. Més o menys, i salvant les distàncies, com la que va mantenir el PSUC respecte del PCE durant tota la seva història. En aquell cas, i enmig de les dificultats provocades per la dictadura franquista, van ser nombrosos els intents dels dirigents comunistes espanyols (i, en alguns casos, catalans) d’acabar amb la independència del Partit Socialista Unificat, tasca per a la qual van comptar moltes vegades amb la complicitat del moviment comunista internacional.

Però així com el PSUC, amb alts i baixos, va saber preservar la seva independència com un valor afegir del seu partit, massa vegades el PSC ha fet la impressió que, en els problemes derivats de la nostra pertinença a l’Estat espanyol (i no només en el cas de la Loapa), ha preferit amagar el cap sota l’ala i seguir fil pel randa les directrius de Madrid. I sóc dels de l’opinió que aquest abandonament de la pròpia sobirania, aquest deixar els símbols i la defensa dels grans temes de país en mans d’altres opcions polítiques, no ha ajudat gens els socialistes de casa nostra. Només així es pot explicar que, tot i la seva àmplia hegemonia en la resta de votacions, després de vora trenta anys d’eleccions autonòmiques hagin estat incapaços de guanyar ni una sola de les conteses a les quals s’han presentat.

L’exemple de la recent negociació del finançament hauria de significar el final d’aquesta política de submissió als dictats de Madrid. Algunes veus ja ho han expressat en públic i moltes altres ho fan en privat. El mateix Antoni Castells, per exemple, en una entrevista en aquest diari, reconeixia sense embuts la complexitat de les relacions entre el PSC i el PSOE i les hipoteques que havien de pagar els socialistes catalans per aquest fet. La recepta del conseller d’Economia és senzilla: si el PSC vol esdevenir un partit central a Catalunya ha de començar a caminar. I el primer pas ha de ser el de tenir un grup parlamentari propi que permeti defensar Catalunya sense les hipoteques derivades de les seves relacions amb Ferraz.

Crec que les reflexions de Castells toquen el moll de l’os del futur del PSC. En ple segle XXI, la seva alternativa és convertir-se en una federació més del PSOE o, després de tres dècades de supeditació, ser uns dignes continuadors de la feina de figures del socialisme català com Manuel Serra i Moret o Josep Pallach. És a dir, la comoditat de deixar les coses com estan i qui dia passa any empeny, o bé iniciar un nou camí valent, arriscat i coherent amb el país que han de defensar.