Sant Simeó Estilita, a qui Luis Buñuel va retratar en una pel·lícula futurista, es va passar 37 anys de la seva vida, al segle IV, predicant sol en el desert de Síria en una petita plataforma sobre una columna. Una sensació similar deu haver tingut aquesta setmana l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, en aquesta setmana que s’acaba amb els Jocs d’hivern del 2022, quan en només 24 hores ha hagut de sentir com el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, ha deslligat els Jocs de la millora de les infraestructures que haurien d’enllaçar Barcelona i el Pirineu i també, en el ple municipal, ha hagut de patir una rebregada considerable per part del seu soci de govern, ICV, i de tota l’oposició per les inconcrecions i el poc convenciment que genera a hores d’ara el nou somni olímpic.

L’alcalde va tenir l’encert ara fa 23 dies de clavar un cop de timó al seu mandat amb la proposta dels Jocs d’hivern i per fi va obtenir la centralitat en el debat que fins ara no havia pogut tenir. Aquell mateix dia de l’anunci, sense anar més lluny, Hereu va aconseguir passar per sobre de dues rodes de premsa solemnes de CiU i ERC que havien de servir per engegar l’any amb una nova ofensiva de l’oposició. Ara bé, l’alcalde, amb aquell encert mediàtic, no va calcular que l’argument de la necessària discreció que ha de tenir un equip de govern en minoria que no vol tenir filtracions –el que ha dit per justificar el cop d’efecte sense que pràcticament ningú ho sabés– era difícilment compatible amb el sentiment posterior de venjança de tots aquells qui haurien de ser els seus aliats en un projecte, en principi, engrescador.

El futur de Barcelona-Pirineu’22 no es presenta fàcil i l’aparell de comunicació i estratègia d’Hereu haurà de designar de manera immediata un comitè de coordinació olímpica d’altíssim nivell i de transversalitat absoluta per fer callar totes les veus que li posen la traveta o que encara fan mofa de la seva idea. Hereu, si no vol que els Jocs se li girin en contra, ha de viatjar a Vancouver entre el 16 i el 20 de febrer amb els deures fets i amb els grups polítics semiconvençuts que el somni olímpic, encara que sigui amb triple salt de trampolí sense xarxa, val la pena.