La reelecció del president Mahmud Ahmadinejad als comicis de l’Iran de divendres significa una victòria dels conservadors que han governat el país des del 2005 i l’ajornament dels desitjos de reforma que encarnava el seu principal adversari, l’exprimer ministre i reformista moderat Mir-Hossein Mussavi, que tanmateix es va proclamar vencedor, i va qualificar les eleccions de frau i “triomf d’un govern dictatorial i mentider”. Malgrat els aldarulls amb què s’han rebut els resultats als carrers de Teheran, la victoria d’Ahmadinejad, obtinguda amb una altíssima participació (prop del 85%), encara no està consolidada en l’àmbit internacional, ja que de moment només ha rebut el reconeixement explícit –com era d’esperar– de la Veneçuela d’Hugo Chávez.

Les eleccions han estat disputades i han revelat un vigor cívic inesperat en la societat iraniana, migpartida entre trenta anys de poder conservador i teocràtic i la voluntat de reforma interna i obertura a l’exterior dels sectors més joves, urbans i occidentalitzats. Ahmadinejad, el vencedor, es presentava amb la plataforma amb què ha governat durant els darrers anys: una política immobilista socialment (amb restriccions als drets cívics i de les dones), una gestió econòmica populista que els seus crítics qualifiquen de desastrosa, i una actitud exterior definida per l’agressivitat i el manteniment d’un programa nuclear que alarma a Occident i a Israel.

Mir-Hossein Mussavi, en canvi, patrocinava l’aproximació a l’exterior (especialment als EUA), una política econòmica igualitària i austera i una reforma interna que incloïa l’ampliació dels drets de les dones i la relaxació dels estrictes codis interns que regulen la societat iraniana sota la República islàmica. Les urnes, doncs, han reafirmat el continuisme. Cal esperar, per tant, que continuï la tensió amb Occident i que es tiri endavant el programa nuclear, que els dirigents iranians necessiten per mantenir una capacitat dissuasòria que garanteixi el seu estatus de potència regional. El canvi ha perdut les eleccions.