El més important de la llei de consultes aprovada ahir al Parlament és que posa el dret a decidir en mans de la gent. A més de donar-li cobertura legal, la llei no limita la prerrogativa per convocar referèndums als polítics –al govern o al Parlament–, sinó que també regula que el 3% dels ciutadans de Catalunya puguin forçar-ne la convocatòria mitjançant una recollida de signatures. Estem parlant d’una xifra de 210.000 persones, que d’entrada pot impressionar, però si tenim en compte que en les tres onades de consultes sobiranistes que s’han celebrat fins ara ja han anat a votar 260.000 persones, la xifra ja no sembla tan impossible, quan encara queden dues onades més, la d’abril i la de juny.

L’únic problema de la llei és que el dret a decidir té un límit, que és que la celebració del referèndum requereix l’autorització de l’Estat. Però aquest no és un límit de la llei de consultes aprovada ahir, sinó de l’Estatut vigent. En el redactat que va aprovar el Parlament el 30 de setembre de 2005, aquesta condició no hi era. No només no hi era, sinó que en una disposició addicional s’establia el traspàs a la Generalitat de les competències per autoritzar referèndums, que són de l’Estat. Però després del pas de l’Estatut per Madrid, amb la retallada, la disposició addicional va desaparèixer, i en l’article de les consultes s’hi va afegir la menció al permís estatal.

Aquest límit és una arma de doble tall, perquè l’Estat pot prohibir la celebració del referèndum però no pot impedir-ne la convocatòria. En el cas que el Parlament acordés convocar un referèndum d’autodeterminació i l’Estat el prohibís, estaríem davant un xoc de legitimitats, i la discussió ja no seria jurídica, perquè la llei és constitucional, sinó política. Justament al contrari que va passar amb Ibarretxe, que li van tombar la llei i no va poder discutir sobre els arguments.