Tal com explica en l’entrevista que avui publica aquest diari, Joan Laporta segueix festejant amb la idea de fer política. Tot i que cada dia és més descarat, assegura que encara no ha pres la decisió definitiva, però el que sí que té clar és que si hi entra, és per ser president de la Generalitat, no per donar suport a un o altre perquè governi. No té vocació de frontissa, sinó de líder.

Algú pot pensar que Laporta és poc realista i que posa un llistó massa alt a les seves aspiracions. Jo li concediria el benefici del dubte: també se’n fotien de les aspiracions a ser president del Barça aquells que estaven ben apoltronats a la candidatura de Bassat, la candidatura de l’statu quo, la que havia de guanyar sense baixar de l’autobús i que va acabar estavellant-se perquè la il·lusió i les ganes de canvi van acabar imposant-se entre una massa social que estava tipa dels que s’havien repartit el poder al Barça durant les últimes dècades. Ara el clima polític català també està prou alterat com perquè un hipotètic aterratge de Laporta provoqui un trasbals important.

D’entrada disputaria la bandera del canvi a CiU i la idea d’independència a ERC, provocant una fissió nuclear dins el sobiranisme, que quedaria dividit en diversos àtoms. Malgrat que ara a Catalunya tothom és antinuclear –com a mínim fins a les properes eleccions–, la fissió genera molta energia, i si Laporta obté prou diputats, pot pretendre utilitzar aquesta força per promoure la fusió, agrupant sota el seu lideratge els diferents àtoms del sobiranisme que ell mateix ha dispersat i debilitat. A diferència de la fissió, la fusió no genera un problema de residus, perquè en un dia deixen de ser radioactius i ens estalviaríem el cementiri nuclear d’Ascó. L’únic inconvenient per a Laporta és que els científics encara no han aconseguit que de la fusió en surti energia útil i tampoc veig Mas i Puigcercós amb ganes d’investigar.