A la campanya electoral britànica, tots els partits coincideixen en matèria d’immigració a proposar un carnet per punts en funció de la qualificació de l’extracomunitari que demana el permís de treball. Malgrat la crisi econòmica, els partits no defugen aquesta qüestió i tots, al marge de la seva ideologia, defensen aquesta fórmula a l’hora de controlar la immigració. A la darrera campanya electoral catalana, quan Artur Mas va parlar d’establir el carnet per punts, bona part dels partits –i de l’opinió publicada– se li va tirar al damunt.

I és que a Catalunya encara costa parlar d’immigració, sobretot quan s’acosten les eleccions. Se succeeixen els episodis conflictius, des de Vic fins a Badalona, però la classe política catalana continua sense trobar el to adequat per fer-hi front de manera valenta i decidida, més enllà de les estretes fronteres del llenguatge políticament correcte. La proximitat de les eleccions ha fet reaparèixer veus que demanen deixar el tema de la immigració fora de l’esgrima electoral, mitjançant un pacte entre els partits. Si es tracta d’un pacte perquè se’n pugui parlar sense electoralismes ni demagògies, benvingut sigui, però si estem davant un intent de pacte de silenci, seria un error greu, perquè expulsaria de l’agenda electoral un dels temes que més preocupen els ciutadans, tal com demostren totes les enquestes.

Si els partits democràtics acorden autocensurar-se en matèria d’immigració, aleshores deixen el camp lliure a l’extrema dreta per fer demagògia com la que practica Xavier García Albiol a Badalona o Josep Anglada a Vic. Darrerament hi ha hagut avenços en aquest terreny, com la llei d’acollida, que vincula integració amb coneixement del català, però també passos enrere, com la retallada dels fons estatals per a immigració que ha fet l’executiu de Zapatero. I de tot això se n’ha de poder parlar, fins i tot del carnet per punts, tot i que a Catalunya no siguem britànics.