Els prego que em disculpin, perquè començaré aquest article d’una manera desagradablement expeditiva: la via autonomista està morta, però no existeix, ni per casualitat, una majoria independentista que permeti superar-la. Hi ha, doncs, un camí que ha esdevingut intransitable i un altre que encara no es pot transitar, ni tan sols a mitjà termini. Certament, hi ha una varietat de persones i formacions que encara fan jocs de mans per relativitzar la confrontació Catalunya-Espanya que ara mateix està duent a terme el Tribunal Constitucional; i unes altres que generen determinades expectatives sobre processos de secessió imaginaris en què, quan es bufa, surten ampolles (de vidre de Murano, pel cap baix). Entenc que aquestes fantasies tinguin el seu públic respectiu, però em nego a secundar la farsa. Ja em disculparan, doncs.

A final de la dècada dels 70, després d’una inacabable dictadura i enmig d’un clima explosiu en tots els sentits (entre el 1978 i el 1982 ETA cometia atemptats gairebé cada dia, sense comptar els múltiples grups d’ultradreta i d’ultraesquerra que provaven de fer el mateix), l’Estatut semblava l’eina política més raonable per deixar enrere aquella situació. El mateix es podria dir de la Constitució espanyola, esclar. L’any 2010 les coses han canviat radicalment. L’inacabable procés estatutari dut a terme durant l’accidentada legislatura del president Maragall ja va mostrar la magnitud del drama: allò no anava bé. Al cap d’un temps vam constatar que la qüestió de fons no era el fet que no hagués anat bé, sinó que no podia anar bé. Tot el que estem comentant es pot resumir amb aquest simple matís perifràstic. La vexació –no crec que hi hagi cap altre terme per definir-ho millor– que està escenificant el Tribunal Constitucional no constitueix, en aquest sentit, cap sorpresa. No estem parlant d’una subtilesa jurídica, del retoc d’un punt i dues comes, sinó de la negació de la voluntat política dels ciutadans de Catalunya, expressada a les urnes en forma de referèndum.

La sortida més senzilla d’aquest carreró sense sortida fóra la secessió de l’Estat espanyol. La legitimitat internacional d’aquest acte de sobirania només quedaria fermament i indiscutiblement establert en cas que tingués el suport d’una majoria indiscutible de la població i no resultés lesiva per als interessos de la comunitat internacional (que en el nostre cas concret vol dir bàsicament Alemanya i França, així com els Estats Units). Ambdues coses no es poden donar per suposades, esclar. No existeix ni un sol indici demoscòpic seriós, ni per descomptat cap resultat electoral, que mostri l’existència no ja d’una majoria àmplia a favor de la independència, sinó ni tan sols d’una minoria numèricament significativa (un terç real de la població, posem per cas). Això pot canviar, sens dubte, i la feina que fan moltes persones en aquesta direcció em sembla del tot lloable. A nivell personal, comparteixo plenament l’objectiu. Això no significa, però, que tingui ganes d’autoenganyar-me i confondre el meu desig amb la realitat que m’envolta.

Si la via estatutària està clarament exhaurida i la seva superació no és encara possible, com cal articular el mentrestant? Doncs com s’ha fet sempre en aquestes circumstàncies: des de la consciència d’estar protagonitzant una transició entre una cosa i una altra. Sense ambigüitats, sense subterfugis, sense autoenganys col·lectius. És així de senzill, i alhora així de complicat. En cas contrari, actuant a còpia d’atzaroses batzegades reactives i no pas d’idees propositives ben definides, acabarem repetint velles jugades que no porten enlloc. Evidentment, tot plegat només serà possible amb una majoria social clara i un lideratge engrescador. L’experiència del tripartit ha demostrat constantment que les falses majories, les que es basen només en l’aritmètica parlamentària i no en la realitat social que genera uns vots o bé uns altres, són inconsistents, amb independència del seu color polític. Hi ha algun partit que s’apunti a liderar aquesta transició? Es tracta d’una pregunta retòrica, però convé fer-la.

Les grans decisions col·lectives, les que generen canvis profunds i estructurals, solen tenir una dimensió generacional i aflorar en circumstàncies excepcionals. Tot acaba depenent, al capdavall, de la consciència d’estar protagonitzant-les activament o bé només presenciant-les. Si el present es viu des de la perspectiva passiva d’un espectador, la transformació no resulta viable. L’inacabable i agònic procés de l’Estatut, l’experiència d’una tensió sostinguda i sense solució aparent, ¿constitueix una “circumstància excepcional”? La resposta és complexa, però crec que pot perfilar-ise per mitjà d’una altra pregunta: què hauria passat si l’Estatut s’hagués aprovat amb normalitat, i ara estigués en plena vigència? Existiria, aquest malestar? Segurament no... però no trigaria gaire a aparèixer. Deixant de banda l’heterogeneïtat d’aspiracions nacionals que cohabiten en aquest país nostre, la fórmula de l’Estatut d’Autonomia no ha resolt mai les circumstàncies específiques de Catalunya. Mai. Això pot ser constatat per qualsevol ciutadà, i no precisament a còpia d’impressions subjectives, sinó amb percentatges a la mà. Estic convençut que, malgrat les diferents sensibilitats nacionals, la majoria d’aquestes persones entendrien i assumirien la superació del marc legal estatutari i, en conseqüència, se sentirien partícips d’un procés de transició.