Amb poques excepcions, la societat catalana ha anat abandonant l’anticlericalisme. Aquest corrent de pensament, d’una molt arrelada tradició, fins i tot havia arribat a fer forat dins la mateixa Església catòlica local. Penso en aquells “cristians sense Església” que amb Joan Estruch havíem qualificat en aquest mateix diari –ara fa trenta-dos anys!– com a “església kamikaze”. La meva impressió –parlo només d’impressions– és que no es tracta pas d’una superació per la via intel·lectual i reflexiva ni per la maduració d’un conflicte que, nascut molt abans, havia trobat nous arguments en el curs de la Guerra Civil espanyola i en els anys posteriors. Simplement, el fet és que per a les noves generacions ha de ser difícil fer-se anticlerical si ja no hi ha un adversari visible, és a dir, un clericalisme prou sòlid contra el qual armar-se. Hi ha, certament, clericalisme dins l’Església catòlica, i fins i tot es podria dir que ara torna a revifar. Però el paper de l’Església ja és tan secundari –parlo sempre del nostre país– que el poder clerical queda limitat a afers que tenen a veure amb la gestió del patrimoni monumental del qual són propietaris, amb alguns debats escolars que ja no fan ni fred ni calor a ningú i amb afers d’organització domèstica parroquial. A les mateixes celebracions civils, és més fàcil veure-hi els jerarques del budisme local o dels cristians ortodoxos que no pas els propis bisbes catòlics, ni que sigui a causa de l’exotisme de la indumentària dels primers.

Aquesta superació ha permès que, en general, s’hagin anat arraconant aquelles decisions ridícules que havien censurat les cantades de cançons de Nadal a les escoles o el fer-hi el pessebre, no fos cas que es posés en entredit el principi sagrat –ves quines paradoxes– de la laïcitat de l’espai públic. Ara ja s’entén que es pot cantar el Fum, fum, fum sense que ningú sospiti que fem cap professió de fe, de la mateixa manera que es poden escoltar espirituals negres nascuts a l’esclavitud bo i prenent un whisky en una cava de jazz o que una entitat financera pot patrocinar la cantada nadalenca d’El Messies sense l’escrúpol de si la seva activitat creditícia s’adequa als principis evangèlics o no. Tot això –nadales, pessebres, espirituals negres o El Messies– ja forma part de la cultura popular i s’ha deslligat de les creences particulars en què van néixer. Ja són tan patrimoni cultural de la humanitat con ho són les divinitats gregues clàssiques o les festes de Carnaval i Halloween. I es poden practicar tal com es pot adorar la música de The Beatles sense haver de combregar amb l’esperit de la seva època. Per dir-ho d’alguna manera, precisament funcionen bé i s’universalitzen després d’haver-ne desactivat la càrrega explosiva.

En canvi, tot fa pensar que no estem gaire ben equipats d’idees ni ben entrenats en actituds per tractar amb les noves formes d’expressió religiosa que, si ningú no s’ha d’ofendre, en diria invasives. Precisament perquè –encara?– no estan incorporades com a cultura popular pròpia, perquè encara no estan desactivades des del punt de vista de la creença, la seva manifestació sí que assenyala una exclusivitat excloent. No voldria frivolitzar, però hi ha una gran diferència entre fer de Mare de Déu o de sant Josep en un pessebre vivent, feina per a la qual ningú no exigeix que se sigui catòlic practicant, o voler-se disfressar públicament de budista, d’imam o de sikh en un acte públic, perquè ja la tindríem armada. La mateixa administració pública, fins i tot la d’esquerres, no té cap inconvenient a pagar part de les despeses de la celebració d’un Nadal laic. Però, ¿tindria algun sentit subvencionar un Ramadà laic? Si la Creu Roja de la meva ciutat, que s’afirma com a organització laica, es veu amb cor de fer una campanya solidària sota el lema Nadalitza’t –i no crec pas que hagi demanat permís al bisbat–, ¿en podria fer una altra que es titulés Ramaditza’t sense revoltar ningú?

Aquest fet, és a dir, que les tradicions d’origen religiós estiguin desactivades o no, explica que creïn resistències o no. És el cas de les indumentàries com les burques o els nicab, que no són enteses, amb raó, com l’expressió d’un gust exòtic de vestimenta personal, sinó com l’entrada a l’espai públic d’un sistema de creences que s’imposa jeràrquicament per damunt de l’estètica socialment hegemònica. O aquesta és la diferència entre un campanar i un minaret, tan semblants i tan diferents alhora. I és el cas de la recent processó de la comunitat sikh a Santa Coloma de Gramenet, que, tot i els paral·lelismes coloristes, no es pot considerar una cavalcada de Reis anticipada. Davant de tot això, és curiós veure com reacciona l’Església catòlica, que, en la comprensió que mostra el progressisme multiculturalista per aquestes expressions de diferències culturals, troba un argument sòlid per a la defensa del seu retorn al carrer amb processons de Corpus o Setmana Santa que manifesten el desig de rearmar-les des del punt de vista confessional. El perill de la paradoxal comprensió vaticana per la defensa progressista dels minarets a Suïssa és que algun dia no s’acabi votant en contra de construir més campanars, si és que se’ls vol donar el mateix paper social.

No cal que digui que tot plegat fa les delícies de qualsevol sociòleg de la religió, una especialitat –qui ho havia de dir fa trenta anys!– en franca expansió a tot Europa i aquí mateix. Saber com tractar l’exigència de respecte a les festes de precepte religiós, quan aquí a cap empleat catòlic d’El Corte Inglés ja fa anys que no se li acudiria dir que la religió no el deixa treballar en diumenge, és un tipus d’afer que comença a omplir les agendes polítiques dels nostres governs. Analitzar el silenci dels vells anticlericals, generalment gent d’ideologia progressista, en relació amb els nous clericalismes de religions fins ara estrangeres i que fan entrar per la porta del davant allò que, amb el temps, s’havia expulsat per la porta del darrere, ja podria ser tema de tesi de doctorat. Estudiar els processos de socialització religiosa dels fills d’aquestes primeres generacions de creients desarrelats, particularment en un context tan extraordinàriament secularitzat com el català, hauria d’ocupar –de fet, ja ocupa– els centres d’investigació acadèmica del país.

Sensacionals, aquests temps que vivim, sobretot si sabem adoptar una actitud més curiosa que no pas espantada, més confiada que no pas recelosa, més crítica que no pas políticament correcta. Si no m’haguessin tocat aquests temps, hauria pagat per viure’ls!