El titular de portada d’ahir del diari El Mundo tenia tota la mala bava del món: “Cataluña se declara independiente de España en materia de enseñanza”. Però el més greu no és que el seu director, Pedro J. Ramírez, vulgui intensificar la seva campanya contra la immersió lingüística a l’ensenyament català. En el fons, això ja ens ho podíem esperar dels pares del Manifiesto por una lengua común (la castellana, s’entén). El més increïble és amb quina facilitat ahir mateix el PP i el PSOE van alinear-se amb aquesta visió tan extemporània de la nova llei d’educació de Catalunya. La direcció popular ja ha anunciat que la portaran al Tribunal Constitucional, i el govern central, en boca de María Teresa Fernández de la Vega, assegura que “dialogaran” amb la Generalitat per aclarir la retallada de la tercera hora. ¿Com és possible que no hi hagi ningú a Espanya que sigui capaç d’esgrimir l’argument que a Catalunya no és necessària aquesta tercera hora de castellà perquè els alumnes ja parlen i escriuen bé la “llengua comuna”? ¿Per què ningú no explica que Ensenyament és una competència autonòmica?

El PP utilitza novament l’anticatalanisme per desgastar Zapatero, mentre que l’única resposta del govern espanyol és una tímida estirada d’orelles al president Montilla. ¿Per què? Doncs perquè ja fa temps que El Mundo ha guanyat la batalla de les idees a Espanya. Els intel·lectuals d’esquerres han assumit que, efectivament, les comunitats autònomes han arribat massa lluny en el seu volum de despesa. Han interioritzat que l’obligatorietat del català a les escoles posa en perill la pervivència del castellà a Catalunya. Aquells progres que fa 30 anys se sabien les cançons de Joan Manuel Serrat i admiraven el cosmopolitisme de Barcelona, encara que no llegeixin El Mundo sí que han comprat la visió d’Espanya que dicta Pedro J. Ramírez.