Com que el cas Centelles, brutal i inadmissible, ja es comenta a bastament a les pàgines de Cultura, passo a ocupar-me de les mesures que el senyor Zapatero ha posat damunt la taula per redreçar l’economia espanyola (i dic espanyola amb tota intenció, perquè em sembla que a Catalunya no li tocarà a les dents). La primera reacció lògica és dir: ah, però res de tot això no hi era? O, si voleu una mica de condescendència: calia que passessin 18 mesos de crisi per endegar això? Dit en plata: en què estaven pensant fins ara? Quina mena de política econòmica hi havia, a Espanya, fins ara? La resposta està en les dramàtiques xifres d’atur.

El problema gros no és que aquestes mesures amb prou feines pentinin la realitat; el problema és que per canviar de model cal canviar de mentalitat, i mentalitat és escola, mitjans de comunicació, famílies, valors i etcètera. Una manera d’estar en el món. Per entendre’ns, mentre a Extremadura un de cada quatre treballadors sigui un funcionari, Extremadura continuarà sent la comunitat que menys riquesa genera, i el fet de ser la que més subvenció rep no ajuda a canviar la perspectiva. Vull dir que és tot el sistema, la concepció sencera d’Espanya, la que està fracassant. I és una concepció congelada que es perpetua.

Pel que fa a Catalunya, ja sabem que són les petites empreses joves, amb empresaris joves, les que innoven; o les grans empreses amb directius joves que tenen idees noves. Si Zapatero vol canviar l’economia, aquest és el model. Hauria d’estar invertint a Catalunya a cabassos. Però no: hi envia un ministre amb promeses altisonants que porten dècades de retard i que acaben en fum. Diuen els que en saben que el 2010 hi haurà encara restricció creditícia. No és exactament la burocràcia, el problema. No sé si em pesqueu el matís.