El primer record que en tinc es remunta a la meva infantesa més remota, sortint amb els meus pares d’un sopar d’estiu a casa d’uns tiets que estiuejaven a s’Arenal, l’equivalent mallorquí a un Lloret qualsevol. Sota la llum titil·lant de la lluna i els estels, vam descobrir no sense estupor un jove cavaller allargat damunt el capó del Seat 850 (versió quatre portes, poca broma) que constituïa el sistema de locomoció familiar. Mon pare va provar gentilment de cridar-li l’atenció, però tota la resposta que va rebre va consistir en un seguit de balbucejos en un idioma no identificat seguit d’una sèrie de sons guturals que convidaven a fer-se poques il·lusions sobre les possibilitats d’establir una comunicació mínimament fluida amb aquell germà d’espècie. Davant de tal circumstància, mon pare va optar per separar el cos del personatge del nostre vehicle i, agafant-lo pels braços, va procedir a dipositar-lo, amb tanta suavitat com va poder, damunt la vorera del carrer. Un cop acomodat allà, el nostre curiós amic va emetre un borbolleig agònic i tot seguit va regurgitar tot els aliments —líquids i sòlids— que havia ingerit des d’aquella mateixa nit fins al dia que va néixer. “Ha anat d’un pèl”, va sospirar, pragmàtica, la meva mare, mentre mon pare engegava el cotxe i deixàvem enrere el jove cavaller, allargat vora un vistós bassiot multicolor, amb una interessant varietat de textures.

D’ençà d’aquella nit llunyana, puc afirmar sense por de mentir que el guiri borratxo ha estat una presència constant en la meva vida, tret, naturalment, dels períodes d’hibernació en què acostuma a sumir-se aquesta espècie. Ara bé: de seguida que la temperatura puja un parell de graus i que comencen a caure dels arbres els primers ruixats de pol·len que anuncien la primavera, l’anyada de guiri borratxo fa la seva puntual aparició. Així ha succeït a Mallorca fins allà on sóc capaç de recordar, i així succeeix a Barcelona d’uns quinze anys ençà, que són els que fa que em vaig instal·lar a la ciutat i durant els quals he pogut constatar com creixia en progressió geomètrica la població flotant –mai més ben dit– de guiri borratxo al Cap i Casal. Com que per motius de feina em moc cada dia per les Rambles, em trobo en condicions d’anunciar que l’anyada d’enguany va brotar a Barcelona el proppassat dilluns 22 de març. De moment, els individus que la formen (mascles i femelles blancs caucàsics a partir d’uns vint anys d’edat, fonamentalment) segueixen encara un comportament vacil·lant, perquè, com prou s’ha vist, el març marceja, i les ondulacions meteorològiques que hem tingut aquests dies sumeixen el guiri borratxo en un desconcert incòmode. Però només cal que l’anticicló s’estabilitzi i prest començaran les sessions contínues de càntics etílics i les airoses desfilades de xancletes, tovalloles i carns fofes envermellides a parts iguals pel sol i la sangria.

A Salou, diu que de fa uns anys hi arriben estols de guiris borratxos, més populosos cada any, com no pot ser altrament: el guiri borratxo és invasiu com la carbassera, i segueix sempre la mateixa pauta d’implantació. Es propaga mitjançant uns insectes anomenats turoperadors, que justifiquen la introducció de l’espècie amb arguments que fan referència a la productivitat econòmica i, darrerament, a la necessitat imperiosa de combatre la crisi. En solen dir model turístic, però molts ens estimem més dir-ne devastació.