Les imatges de la televisió parlaven per ells mateixes. Aquest dijous, davant l’Ajuntament de Salt, hi havia un energumen que, encarant-se a un grup de joves d’origen magribí i vestit amb un xandall del Reial Madrid, no parava de cridar: “El pueblo está harto!”. De quin poble parla, aquest individu? Del poble de Salt? Del català? De l’espanyol? I en nom de quin poble parla? Qui l’ha votat per erigir-se en representant de ningú?

L’individu en qüestió presentava evidents símptomes de manca d’integració al país que l’acull, com demostra la seva lamentable estètica, però s’atrevia a donar lliçons als mal anomenats immigrants, condició que també devia compartir en el passat la seva família, tot i que ara sembla haver-ho oblidat. L’episodi recorda els enfrontaments del barri de Ca n’Anglada de l’estiu del 1999, entre persones procedents de diverses onades migratòries, que es troben en els mateixos barris, amb problemes econòmics similars i serveis socials col·lapsats, ara amb l’agreujant de la crisi i l’atur.

Però la protesta de Salt no té res d’espontània. Només cal veure els veïns que aixecaven cartells idèntics, editats amb la mateixa tipografia i del mateix color. Hi ha algú que els organitza i els dirigeix i, segurament, en les properes eleccions municipals, les suposades associacions de veïns espontànies donaran suport a un partit polític molt popular o directament a una llista del sinistre Josep Anglada, que a poc a poc va estenent-se territorialment, com un càncer. La millor manera d’evitar la metàstasi seria escoltar els alcaldes, que són els que estan en primera línia. Al de Vic el van fer callar. Ara l’alcaldessa de Salt proposa endurir les mesures contra els delinqüents multireincidents. Abans de linxar-la, hauríem de preguntar-nos si preferim escoltar els alcaldes o córrer el risc que energúmens com el del xandall acabin de regidors.