Ranxera. La setmana passada, la televisió pública aragonesa va emetre una ranxera satírica fotent-se dels catalans. És una collonada intranscendent, però interessant. No sé en quin context es va emetre, però n’he llegit la lletra i encarna un relat sobre la qüestió catalana que està absolutament interioritzat en l’opinió pública espanyola, i que sobreïx per totes les costures. Seria desproporcionat enfadar-se per la ranxera. Però caldrà reaccionar respecte a aquest relat de fons, del qual la ranxera és una expressió menor i intranscendent, però que en té de més greus.

La veritat. Comença la ranxera en qüestió dient que no han perdut l’esperança d’obrir un llibre d’història “y que cuenten la verdad”. Es refereix a l’existència i la naturalesa de la Corona d’Aragó, però això tant se val. I cal explicar aquesta verdad perquè els catalans “se inventan su versión”. El catalans, “hay que ver como son, traducen la lección”. Etcètera, etcètera. El relat és simple i sense matisos. Però hi ha tres paraules clau: veritat, versió i traducció. En el relat espanyol sobre Catalunya hi ha una veritat, la seva, la de tota la vida, el que és conegut i és normal, i contra això hi ha una versió inventada i a més traduïda. Realitat contra versió, lliçó contra traducció.

La versió. Per a molts espanyols, les coses són exactament com a la ranxera. No és una qüestió d’una o altra versió, d’una o altra llengua. Hi ha una veritat absoluta i una versió catalana inventada. Hi ha una llengua natural de la lliçó, i una traducció que la tergiversa. Hi ha allò que és en la llengua que ha de ser i allò que els catalans s’han inventat i han traduït. Amb aquesta distinció jeràrquica i fatxenda, tan poc espriuana, entre veritat i versió, els ponts del diàleg són molt complicats. Encara que intranscendent, la ranxera és també una invitació a anar a votar a les consultes de demà. Els que puguin.