Tres reflexions sobre l’actualitat blaugrana i de la rodalia:

1. Vist des de la distància, debatre si viatjar en autocar pot afectar el rendiment d’un equip de futbol hiperprofessional sona a brometa de bar crepuscular amb sobredosi d’aiguardent. L’excusisme és un recurs poruc i conservador. Un equip guanyador es fa fort amb els handicaps que el repten. Un equip perdedor anticipa una possible adversitat cercant prèviament caps de turc, siguin àrbitres o siguin volcans en erupció.

2. Empatar a zero és un mal resultat a aquestes alçades de la pel.lícula. La quota de punts no guanyats ja esta esgotada fa dies. Cedir punts justament davant de l’Espanyol afegeix un greuge emocional un pel més sever, però és intranscendent: l’Espanyol se salvarà i si el Barça no guanya la Lliga no serà per aquests dos punts, perquè encara es líder i si guanya tots els partits que li queden ho guanya tot, Lliga i Champions. El passat és l’excusa; el futur és l’ambició. Que cadascú esculli el que s'adigui més al seu caràcter.

3. Parlant de la Champions: un 10 per a Eto’o per dir una obvietat que molts no diuen i emboliquen amb una retòrica hipòcrita i gens professional: “Si faig un gol al Barca el celebraré”. Doncs esclar! Això d’entendre que el respecte per l’exequip es manifesta no celebrant un gol demostra un sentit de l’educació, per un costat, i de la professionalitat, per l’altra, preocupants. Respecte és educació, és bones maneres, és ser just tant en la crítica com en l’elogi. Celebrar un gol és lògic i demostra respecte per l’equip al qual pertanys. No celebrar un gol a un exequip demostra, fins i tot, una certa arrogància o una certa submissió, depenent del cas. Per tant, si Eto’o fa un gol, que el celebri. I si el fa Maxwell o Ibrahimovic, que el celebrin també.