El 13-D ha passat. Certament queden per davant, encara, unes quantes dates en què molts llocs del nostre país celebraran consultes. Però, i mentrestant, què? Inquieta pensar que tot el que es pugui estar cuinant per al futur immediat sigui, exclusivament, d’ordre intern, estructural i organitzatiu perquè, si alguna cosa va quedar palesa el tretze de desembre passat és que, sense suport de comunicació i amb el boicot de Govern i alguns partits, les consultes només serveixen per fer un cens dels qui, avant la lettre, ja eren fermament partidaris de la independència.

Per poder aproximar-nos a obtenir una “preradiografia” social, ens cal fer un esforç de motivació. Per sort, s’ha fet evident que un ampli sector de la població ha entès que consultar és l’exercici més bàsic de la democràcia i ningú –fora dels elements quasi extraparlamentaris (de PP i C’s, enllà)– ja no condemna les urnes. Ens queda, però, una gran tasca per fer. La d’arribar, de manera concreta i entenedora, a la massa abstencionista. Ens cal un esforç de comunicació que faci visibles aspectes concrets i tangibles que canviarien en una Catalunya independent. De l’aeroport a Hisenda, passant pels trens o les costes, tothom ha d’entendre què l’hi va en aquesta partida.