Un sistema jurídic basat en els principis democràtics es troba amenaçat si s’atorga l’última paraula sobre la interpretació de les normes a un cos que actua impregnat de dinàmiques autoritàries. La poca permeabilitat de bona part del poder judicial espanyol als valors democràtics perfilats des de la Transició és, com se sap, un dels grans forats negres d’aquest procés polític que té conseqüències determinants en els litigis que es plantegen en l’actualitat. Si a això hi afegim que la mateixa norma suprema del sistema, la Constitució Espanyola de 1978, presenta algunes traces d’integrisme d’Estat i de concepte nacional uniformitzador poc compatibles amb el mateix pluralisme que s’hi proclama, el resultat serà una preferència per les interpretacions més immobilistes i tal vegada més properes a la conseqüència que s’hauria extret en un sistema no democràtic.

La Constitució Espanyola de 1978 va tenir la virtut de concedir una intensa pàtina de legitimitat democràtica a una estructura d’Estat que presentava dèficits greus, i un dels principals, situat en l’estament judicial. Tampoc no és estrany que el compromís de no alterar aquest sector fos un dels puntals del pacte entre els reformistes i els poders procedents del franquisme: aquests darrers fins i tot estaven abans predisposats a reformar l’exèrcit que a reformar el poder judicial. Els sectors del franquisme sociològic pretenien evitar dues coses: primer, que els responsables dels crims comesos per la dictadura fossin processats i condemnats, i, segon, que la funció jurisdiccional es descentralitzés com ho feien la resta de poders de l’Estat amb les autonomies. En aquest segon objectiu el blindatge constitucional ha estat especialment intens, si tenim en compte la vehemència amb què es proclama (i s’interpreta) el principi d’unitat de la funció jurisdiccional (article 117.5 CE) i que esclafa les pretensions estatutàries d’organitzar la justícia des d’una òptica federal. Insisteixo: en la majoria d’Estats compostos i de federacions la divisió horitzontal de poder entre el centre i els territoris no sols implica divisió de la funció legislativa i de l’executiva sinó també de la judicial. A Espanya no, i en el moment que un Estatut com el català ha intentat una transformació en aquesta línia ha caigut la guillotina.

Per si algú tenia algun dubte de la profunda continuïtat entre la cultura jurídica predemocràtica i l’actual, el procés contra el jutge Baltasar Garzón (salvats tots els recels que mereix el personatge) és una prova inequívoca que hi ha estructures del règim anterior intocables i que alguns magistrats situats en posicions clau són els principals guardians d’aquestes essències. Garzón podia ser audaç i excessiu amb tothom: amb el govern de torn (cas GAL), amb els independentistes bascos i catalans, amb els dictadors llatinoamericans, amb la corrupció urbanística, amb els narcotraficants, però quan ha furgat en el franquisme ha acabat al banc dels acusats. I cal tenir ben present que en un sistema democràtic les diferències (i fins i tot els errors) d’interpretació de les normes jurídiques es resolen a través del sistema de recursos no processant penalment el jutge que dicta les resolucions per polèmiques que siguin. Irònicament, la suposada independència judicial tan sovint invocada per encobrir abusos es desintegra quan es tracta d’enfrontar-se als silencis de la Transició. Les diferències de criteri sobre la compatibilitat entre la llei d’amnistia de 1977 i determinades normes de dret internacional públic, o sobre la competència jurisdiccional, no poden suposar la incriminació de qui planteja una solució alternativa. Una cosa és una discussió jurídica i l’altra acabar inhabilitat per a la resta de la teva carrera professional.

Però com és que després de 35 anys encara subsisteixen aquestes rèmores del vell ordre? Com és que el procés de regeneració de la justícia espanyola no sols ha estat lent sinó que, a més, ha experimentat retrocessos? Se’n poden insinuar diverses causes. Per començar, el fet que el sistema de selecció i formació dels jutges, a través d’un procés en què la memòria és la capacitat més valorada i en què els aspirants a jutges depenen de tutors i examinadors la majoria dels quals s’adscriuen al sector conservador, no ha variat gaire des de fa dècades (el professor Alfons Aragoneses a Continuidad y discontinuidad del pasado en la justicia presente remarca que no ha variat gaire des del segle XIX!). Potser caldria recordar que el sistema d’oposicions ha romàs inalterat en part per les pressions dels preparadors (normalment jutges que ja exerceixen), que així obtenen un sobresou no sempre declarat a la hisenda pública. En segon lloc, cal destacar que, com que les associacions conservadores són les majoritàries en la judicatura espanyola, l’ascens en la carrera judicial depèn d’obtenir el suport d’aquests sectors en els òrgans de govern que decideixen sobre ascensos (en particular, en el Consell General del Poder Judicial). I en darrer lloc, no oblidem que el tribunal superior de la jurisdicció ordinària, el Tribunal Suprem, és on normalment culminen les seves carreres els jutges més proclius per edat i per ideologia a reproduir els hàbits i els comportaments d’èpoques preconstitucionals. Per això fa de tan mal empassar per als magistrats del Suprem, per exemple, que es vegin forçats a declarar la nul·litat del procés del president Companys i que els fiscals evitin elevar la causa a aquest tribunal tot emparant-se en una interpretació de la llei de la memòria històrica, perquè això significaria que l’òrgan del sistema polític espanyol que conserva més afinitats amb el món predemocràtic és el que més significativament s’ha de retractar de la barbàrie feixista.

A tot aquest ambient caldria afegir que, si bé en un primer moment la composició i el funcionament del Tribunal Constitucional es va concebre perquè esdevingués un contrapès a una jurisdicció ordinària poc renovada en relació al passat franquista, en les dues darreres dècades la major presència de magistrats conservadors o ultraconservadors designats en l’època de majories parlamentàries del PP (però també de magistrats designats pel PSOE molt proclius a una visió uniformista de l’Estat) han acabat impregnant la jurisdicció constitucional de les mateixes traces que domina la jurisdicció ordinària. El procés contra l’Estatut ha coincidit amb aquest canvi d’hegemonies, però els magistrats potser encara ignoren que les seves picabaralles també han coincidit amb l’esgotament de la paciència catalana, amb la voluntat d’enterrar l’autonomisme i d’assajar camins que ja no tenen res a veure amb els imaginaris caducs del pacte constitucional i de tot allò que va precedir-lo.

(A la memòria de Pepa Collado Campoy)