El 24 de novembre del 2006, en un discurs en el ple d’investidura que va impactar el conjunt del catalanisme polític, Josep-Lluís Carod-Rovira va justificar l’aposta d’ERC per José Montilla i el segon tripartit amb una idea simple, però efectiva. Al seu entendre, el catalanisme del nou govern que allà començava “no serà de cap de setmana, sinó de pluja fina, de quotidianitat”. Més endavant va citar el conegut “patriotisme social”, com una forma de governar orientada prioritàriament cap a la cohesió i la inclusió d’una societat essencialment heterogènia.

Tres anys després, crec que aquesta aposta no s’ha imposat. Al contrari, és el catalanisme de cap de setmana el que ha guanyat la batalla ideològica al de la pluja fina, la inauguració i el passadís de departament. És el catalanisme amateur el que ha acabat desplaçant políticament el catalanisme professional. És la base social del catalanisme, la dels voluntaris i els convençuts de cada poble, de cada comarca, la que ha arrossegat la política cap a un altre estadi, cap a un horitzó que, si bé és el de sempre, ara es veu molt més pròxim.

Catalanisme de cap de setmana ha estat el dels que van empescar-se un referèndum d’autodeterminació a Arenys de Munt, entre la indiferència dels partits polítics. La mateixa idea que, tres mesos més tard, va aconseguir mobilitzar dues-centes mil persones en un altre cap de setmana memorable.

Això no vol dir que el catalanisme professional, el del govern i l’oposició, no hagi fet correctament una part de la seva feina. Algunes victòries simbòliques i de gestió són seves i, encara que tard, semblen haver entès que les seves bases socials i electorals estan a punt de deixar-los enrere. Per això el 2010 serà un any on, per primer cop, els diumenges començaran a envair els dilluns.