Amics estudiants contraris al pla de Bolonya, vaig veure com us manifestàveu pels vostres ideals. I també vaig veure com, per aquests ideals, patíeu diversos cops de porra a la zona ulterior. I no us vaig veure, però us vaig imaginar un cop a casa, havent de suportar una esbroncada paterna i unes llàgrimes maternes (o a l’inrevés, si teniu una família no convencional). I també vaig imaginar la vostra germana petita, que us deia: “Si els papes se separen serà per culpa teva!”. 

Us vàreu tancar a la universitat. Però els únics majors de 35 anys que estaven a favor vostre (que “es posicionaven” a favor vostre, per dir-ho com ho deien ells) eren més aviat freakys. Una professora arrissada que semblava que no hi era tota i un professor rodonet molt partidari del Facebook com a eina de comunicació del segle XXI. Tots els tertulians van dir que els vostres piquets informatius feien servir mètodes feixistes. 
Durant molt de temps vàreu dormir i menjar al recinte universitari. I aleshores els tertulians van acusar-vos de bruts i poc respectuosos amb el mobiliari que –us ho recordaven cada dia– paguem entre tots. La tancada va procurar alegries a alguns de vosaltres, també és cert. La Laia Torró i l’Edgar López, per exemple, van fer l’amor. Però, en general, passada l’eufòria dels primers dies, era pesat sopar sopa de sobre i, després, haver de fregar els plats. 

Un cop va acabar tot, us pensàveu que no havia servit de res. Que la lluita havia estat estèril i que s’aplicaria el pla de Bolonya. Però us equivocàveu. No comptàveu que viviu a la península Ibèrica.

Dimarts, a RAC 1, ja van dir que l’any que ve “seria impossible d’aplicar el pla a la majoria d’universitats d’Espanya per qüestions tècniques”. I sembla que la cosa va per llarg. Voldria felicitar-vos i instar-vos a anar de copes. Per les raons que sigui, de moment, heu guanyat.