Gas Natural és avui, sobretot, una història d’èxit. En la fusió amb l’elèctrica Unión Fenosa hi han intervingut la bona gestió de l’actual equip de direcció, la tossuderia catalana per créixer i la inspiració dels fundadors de l’antiga Catalana de Gas. Sens dubte, avui estaria content Pere Duran Farell, un dels pares de l’actual companyia, en veure la nova magnitud d’aquest gegant, que tindrà 20 milions de clients de 23 països diferents. Aquest visionari va obrir la porta al gas provinent del Magrib, mentre ara mig Europa pateix l’excessiva dependència dels gasoductes dels països de l’Est. Aquella aposta va ser decisiva en el creixement de Gas Natural, que ahir es va culminar amb una fusió que tampoc no s’explicaria sense la bona mà de l’actual president, Salvador Gabarró.

La negativa d’un espanyolisme miop als intents de comprar Iberdrola i Endesa tenen poc d’economia o d’estratègia energètica, i molt de política. Convé no oblidar que Esperanza Aguirre i Manuel Pizarro van fer de l’opa de Gas Natural a Endesa un nou casus belli contra Catalunya. Però, finalment, la lògica de crear un “gegant nacional” de l’energia s’ha imposat i, com deia ahir el mateix Gabarró, “el mercat ha cregut en l’operació”. Quan la política ens juga en contra, encara ens queda l’economia. Així ara l’espanyolíssima Endesa està en mans de la italiana Enel i Iberdrola haurà d’afrontar una dura competència. Des d’avui, Gas Natural –controlada per La Caixa i Repsol YPF– es converteix en la primera companyia integrada de gas i electricitat a Espanya i Amèrica Llatina. Aquest és un dels seus punts forts: tenir una activitat diversificada (energia nuclear, hidràulica, eòlica...) i el vistiplau dels inversors, que dimecres van esgotar en tan sols dues hores l’emissió de bons per valor de 2.500 milions d’euros. Missió complerta, amb set anys d’endarreriments polítics.