Tots sabíem que Leo Messi era el número u, fa molts mesos que ho és per rendiment (gols + assistències), pels cinc títols conquerits aquest 2009, per pes específic en el Barça del triplet i per impacte futbolístic del seu talent. Tenia el reconeixement de la UEFA (millor jugador de la Champions), diumenge li donaran la Pilota d'Or més unànime de la història i d'aquí uns dies el FIFA World Player el coronarà oficialment. No hi havia color.

Messi ha de mirar pel retrovisor i veure, de lluny, un Cristiano Ronaldo més mediàtic i menys futbolístic que fa un any, un referent per marcar-hi distàncies. També veurà cares amigues, les de Xavi, Iniesta i Eto'o (segon, tercer i quart), metàfora d'un èxit col·lectiu que ajuda a explicar el seu èxit individual. I veurà també la grandesa d'un Barça que sempre ha tingut números u (setè Pilota d'Or del Barça) i que ara també els fabrica gràcies a La Masia, a la gent de club, però també a una política de planter i a entrenadors com Cruyff, Rexach, Rijkaard o Guardiola.

Segur que també hi veurà sentiments. Els propis d'una adolescència difícil amb problemes mèdico-físics; els d'una família que li ha donat tranquil·litat, equilibri i aquesta humilitat que el diferencia de la majoria de megacracs; i els d'una afició barcelonista que l'estima amb bogeria i que desitja veure'l guanyar més títols i més Pilotes d'Or vestit de blaugrana.

I encara quedaria retrovisor per a Maradona i l'Argentina. Són dos mites per a Leo, però també ells –el seleccionador, els mitjans i l'afició argentina– hauran de començar a veure'l com un mite. Messi és gran tal com és i no s'ha de preocupar en excés per demostrar-ho. Més aviat és necessari que ells l'acceptin com és, el respectin, el valorin i l'aprofitin si volen, si poden, si en saben... i, si no, que el deixin en pau.