Els abanderats de la furiosa reacció espanyola contra la ILP antitaurina feien veure que defensaven la llibertat. Després van presentar la fiesta com un motor econòmic. Però ara ja han arribat a la tercera fase. Tenint en compte que ningú els ha dit que ells hagin de renunciar a una activitat tan lliure i lucrativa –el Parlament català mana a Catalunya i gràcies–, han fet bé de deixar la comèdia i seguir Aguirre: guerra identitària a cara descoberta, fotos amb una capa a les mans.

Tant de discutir si el debat era identitari o no, i sí que ho era: identitari espanyol. No podia ser d’altra manera amb un fenomen que anomenen fiesta nacional.

I ja que tenim les cartes destapades, diguem-ho tot. Si encara hi ha un rebuig ideològic dels toros, si se’ls vincula amb el franquisme, no és per casualitat. Durant la dictadura, mentre molts sectors patien persecució o aïllament, els toros, els seus empresaris i el seu entorn gaudien de la protecció del règim i es deixaven estimar. No poden retreure a ningú aquest record. Posats a reivindicar drets, el de no oblidar deu ser universal. I el fet que la pròxima data destacada del toreig a Barcelona sigui el 18 de juliol –torna José Tomàs– és una casualitat servida en safata que convida a no perdre la memòria. I tot això es pot dir.