Una de les proves que indiquen que tenim una classe política altament ineficient és que els partits impedeixen que disposem d’una peça tan imprescindible per a la democràcia com una llei electoral. Des de fa trenta anys els polítics catalans boicotegen, una vegada i una altra, la possibilitat d’establir les regles de joc que substitueixin una disposició transitòria que data del 1979.

Per què ho fan? Doncs perquè cada cop que algú proposa una distribució d’escons, els partits hi posen al damunt la plantilla amb el resultat de les últimes eleccions. Els que hi guanyen hi estan d’acord i els que hi perden, en contra. Així funciona la política en aquest país.

Però hi ha una segona raó, encara més important. Els partits –tots– volen mantenir les llistes tancades i bloquejades com a sistema d’elecció. No ho poden dir en veu alta perquè saben que es tracta d’una actitud de defensa corporativa dels seus llocs de treball i això està mal vist socialment. Sobretot en els temps que corren. Però la majoria dels diputats que hi ha en aquests moments al Parlament saben perfectament a qui deuen l’escó. I no és pas als ciutadans.

Per a ells el problema és que un sistema amb llistes obertes complicaria molt la professionalització dels càrrecs electes i, a més, deixaria en mans dels ciutadans el destí personal dels polítics. Això faria que els diputats obedients i disciplinats amb l’organització acabessin sent substituïts per candidats amb una forta projecció pública dins del seu territori. Haurien de ser –com a França, com al Regne Unit...– persones amb discurs propi i possibilitats de guanyar debats a la televisió. Total, personatges que s’haurien guanyat l’escó i, per tant, poc propensos a la submissió.

En definitiva, un horror per als aparells. Així que ja ens podem preparar per a trenta anys més.