En tota societat les decisions col·lectives configuren grans blocs que es defineixen al voltant d’un eix programàtic central en què els partidaris de cada opció quallen i s’oposen als contraris. De vegades un d’aquests eixos esdevé hegemònic i àdhuc únic, com l’eix dreta/esquerra en moltes societats contemporànies, o l’eix dictadura/democràcia els anys 20 i 30 del segle XX i sota les dictadures. Sovint, però, són diversos els eixos que configuren els blocs socials, com de vegades l’eix religiós/laic, o l’eix nacional en les nacions sense Estat propi.

A Catalunya, en les períodes no dictatorials del segle XX i als nostres dies, dos han estat i són els eixos definitoris, el “social” o “ideològic” dreta/esquerra, i el “nacional” catalanisme/espanyolisme. Van tenir la seva importància i àdhuc hegemonia l’eix religiós, al primer terç del segle XX, i l’eix dictadura/democràcia, dels anys 20 als 70, però els darrers trenta anys són els eixos social i nacional els que estructuren la societat catalana, els que agrupen els individus al seu voltant i malden per assolir l’hegemonia, perquè més i més gent prengui les seves decisions, entre elles la de votar un determinat partit, en funció d’adscriure’s preferentment en un o altre eix.

Al segle XXI apunta un eix rellevant que malda per generar una nova definició i adscripció, el dels partidaris o contraris a la independència de Catalunya, i d’aquí ha vingut la necessitat de nomenar els ubicats en cada posició: independentistes/unionistes, que són noms entenedors, descriptius i no valoratius, i utilitzats i coneguts arreu del món des del segle XVIII. Algunes veus s’oposen a aquesta distinció, titllant-la de divisòria, d’excloure gent, i de simplificar la complexitat del país; però ometen expressar la peculiar raó que justifica atribuir-li totes aquestes malvestats, que en canvi no apliquen als eixos social i nacional. ¿Aquestos no divideixen, fracturen i exclouen? No simplifiquen? Hi ha qui diu que sí, són exactament les acusacions dels franquistes contra l’eix dreta/esquerra, i les dels espanyolistes contra l’eix nacional. Són les acusacions de qui es vol únic, i acusa el contrari de dividir, fracturar i excloure per poder bandejar-lo millor. Pulsions autoritàries, molestes però inevitables.

Tàctiques de combat a banda, i en vulguin o no, la consolidació d’un nou eix definitori en la societat catalana, que es contraposa als dos preexistents i els disputa l’hegemonia, dependrà de l’existència de prou gruix social de persones que s’ubiquin primordialment en l’eix unionista/independentista, generin discurs global, i prenguin decisions, també electorals, en funció d’aquesta adscripció, per sobre de la que tinguin en els eixos social i nacional. Sembla evident que aquest gruix hi és, com posen de manifest els articles dels opinadors contraris, que fins fa poc feien com si ignoressin el fenomen, i ara no poden, malgrè soi, eludir-lo. Més importància que aquest símptoma té, però, que des de 1990 el suport a la independència oscil·la entre el 34% i el 43%, i que els dos milions de persones que se’n reclamen tenen un comportament electoral en part determinat per les posicions dels partits respecte a la independència de Catalunya. És aquesta la dada essencial per concloure si aquest eix és o no rellevant: que el vot d’un gruix important de persones es decideixi en funció de la seva percepció de la posició dels partits en aquesta matèria. Sembla clar que els independentistes que voten PP (13% del seu electorat) i PSOE (23% del seu electorat) no ho fan moguts per l’independentisme català d’aquests partits, que són independentistes espanyols, com tampoc ho fa l’independentista que vota ICV (32% del seu electorat). D’aquest bloc en resulta que 500.000 independentistes voten en funció de qüestions que no són la independència de Catalunya.

El milió i mig d’independentistes restant vota CiU, ERC, o s’absté, en proporcions que han canviat molt els darrers anys en un sentit que sembla determinat per la posició dels partits respecte a la independència. Al llarg dels 90, a CiU la votaven al voltant d’un 40% dels independentistes, i a ERC al voltant del 15%. Els anys 2003 i 2004 ERC puja fins a atraure el 38% d’aquests votants, i CiU baixa a la meitat, fins al 20%, que és el percentatge que ha mantingut fins ara. Aquest transvasament a ERC, però, aviat es desploma, i del 2005 ençà ERC només té el vot del 23% dels independentistes, en benefici de l’abstenció, que atreu el 24% i és l’opció majoritària entre els independentistes, per primera vegada. Uns 400.000 vots independentistes han deixat de votar CiU per votar ERC, dels anys 90 a l’any 2004, i després han deixat de votar ERC sense tornar a votar CiU uns 300.000. Per altra banda, la majoria dels simpatitzants de CiU són independentistes (50%), enfront d’un 39% d’unionistes, però dels seus votants només el 44% són independentistes (45% unionistes), és a dir, un segment d’independentistes simpatitza amb CiU, però no la vota.

No sembla forassenyat concloure que l’eix unionista/independentista comença a ser un eix rellevant en la societat catalana, si bé encara de menys importància que els eixos tradicionals social i nacional, i una de les seves manifestacions és que no menys de 500.000 persones voten, o s’abstenen, en funció de la seva adscripció independentista, i determinen els resultats electorals: CiU perd la majoria quan passa del 40% al 20% d’aquest vot, mentre només baixa del 25% al 15% del vot unionista; i ERC puja o baixa en funció del percentatge de vot independentista que li dóna confiança: del 18% de l’any 2002 al 38% de l’any 2004, i el 23% de l’any 2007.

La foto del vot dels independentistes l’any 2007 era 150.000 ICV, 350.000 PSOE, 400.000 CiU, 450.000 ERC, 500.000 abstenció. Com més d’aquestes persones votin o deixin de fer-ho en funció de l’eix independència, i no dels eixos social i nacional, serà hegemònic a la societat catalana un dels tres eixos, i es determinaran les majories electorals i les possibilitats d’aliances. L’eix nacional és hegemònic a Euskadi, i per aquesta raó s’alien PP i PSOE. L’eix social és hegemònic a Catalunya, d’ençà de l’aliança ERC-PSOE. Si l’eix independència esdevé hegemònic, quins partits el lideraran? Amb quines aliances? Algunes coses són ja clares: sense el vot independentista, no hi ha majories a Catalunya. Amb només un 20% del vot independentista, CiU no té majoria. Sense atreure el 77% dels independentistes que no la voten, ERC no sura.